dilluns, 6 de setembre de 2010

Els tresmils fantasmes. Incisivo Oriental d'Alba.

Els tresmils fantasmes. Incisivo Oriental d'Alba. Entre el Pic d'Alba i el Diente d'Alba, a l'extrem occidental de la llarga cresta principal de les Maldetes, es presenta el coll Inferior d'Alba (3023m), pas entre la vall de Cregüeña al sud i la Coma d'Alba al nord. És poc freqüentat, ja que no és senzill travessar-lo, i resulta més pràctic utilitzar el coll superior. A banda i banda del coll es presenten agulles: una petita a l'oest, als peus del Pic d'Alba, i dos de més importància a l'est, abans del Diente d'Alba i per sobre d'un ressalt vertical que es presenta sobre el coll.

Vista dels Incisivos de Alba, cotes núm. 1077 i 1078 des del nort. Coma de Alba. (autor: Mattin)


En el llibre de Buyse Els tresmils del Pirineu apareixen com cotes restants 1.077 (occ.) i 1078 (or.), éssent les seues altituds de 3.082 i 3.087 metres respectivament, preses de la cartografia Alpina. Luis Alejos, en el seu llibre, Pirineos, guía de los 3000 les esmenta com dos torres a la cresta. Miquel Capdevila, en la seua obra Los tresmiles en treinta jornadas, es refereix a les dues agulles pròximes al Diente d'Alba com Incisivos d'Alba, nom que hem adoptat. Vistes des de fora de la carena semblen dos puntetes bessones, tan gracioses com Russell descrivia al Diente d'Alba, de qui en va ser el seu conqueridor al 1882. No tenim constància de qui les va pujar per primera vegada: el 27 de juliol de 1882, Brulle, Bazillac i Passet passen a la carrera dels pics Occidentals de la Maladeta al Pic d'Alba en 25 minuts! Els donaria temps a observar la cresta? Arlaud i els seus companys van estar per la zona el 1930. Armengaud i els seus, al 1954 i 1955.

Zoom sobre els Incisivos des del nord. (autor: Mattin)


El 18 de agost de 2008, accedint per la vall de Cregüeña es mesura la prominència de la punta oriental, trobant-se un desnivell de 14 metres al peu del canó que la separa del Diente d'Alba, la seua altitud 3.096,7 metres. A la punta Occidental hi accedim el 22 agost 2009 directament des de la Vall de Cregüeña (AD), la seua altitud: 3.092 metres, prominència de 8 metres al peu del canó entre les agulles. El pas entre les agulles es pot catalogar de PD, descens de l'agulla Occidental delicat per roca una mica trencada, la pujada des de la bretxa a l'agulla Oriental és més senzill encara que la roca és de similar qualitat, el terreny més ampli permet triar la millor línia. L'accés i/o baixada de l'agulla Oriental discorre per la canal que la separa de la Dent, molt trencada, on cal anar buscant el millor pas (F). La mateixa agulla oriental presenta per aquí millor qualitat de roca, oferint una fàcil grimpada (F +).

Vista des de la vall de Cregüeña. Assenyalat el Incisivo Oriental. (autor: Igertu)


Dades tècniques:

Incisivo Oriental d'Alba :........ 31T x: 305298 i: 4725361 z: 3096,7
Bretxa Diente Incisivo-Diente :........... 31T x: 305307 i: 4725349 z: 3082,6

FTer(traduït per Carles)

dijous, 15 de juliol de 2010

Les regles Buyse de classificació de tresmils.

En els anys vuitanta circula per Lleida una llista de tresmils de la qual n'és l'autor Feliu Izard: la llista del Centre Excursionista de Lleida. Juan Buyse, belga nacionalitzat espanyol, establert a Siurana des del final de la Segona Guerra Mundial, pensa que pot millorar-la.

Per a aconseguir el llistat complet dels cims de més de tresmil metres pirinencs, Juan Buyse es va imposar, des que es va interessar pel tema, unes regles, que segons ell, havien de complir les elevacions per a ser incloses en la llista.

Anem a veure quines eren aquestes regles i com van ser gestades.

Des del seu primer intent de llista a la revista Muntanya del CEC, al 1986, Buyse tenia molt clar que havia de seguir unes regles per a l'admissió de cims. Pretenent establir una llista definitiva, pensava que era més senzill posar-se d'acord sobre unes regles impersonals a aplicar, que sobre els cims en si mateixos. Un cop arribat a un consens sobre les regles no restava sinó aplicar-les i la llista sortiria sola.

Així, trobem a Muntanya un esbós de regles de caràcter històric-topogràfic, en què es basa per establir la llista consegüent.

«1-Sent el cim d'una elevació, per definició, el seu punt més elevat, entra a la primera categoria la cota més alta, o culminant, de les muntanyes que sobrepassen els 3.000 metres. Teòricament, una muntanya, com que només té un punt de màxima elevació, únicament pot tenir un cim (sent l'excepció que confirma la regla el Pic dels Gemelos, anomenat així per tenir dos cims de 3.160 m).»

Observem ja en aquesta primera regla, i és ben significatiu, la futura polèmica sobre els Pics dels Gemelos.

«2-Els pics o protuberàncies que no siguin cims, és a dir, la màxima elevació d'una muntanya, entren en la segona categoria, tant si són avantcim com si són agulles o puntes secundàries.

2.1-Hi ha algunes excepcions a aquesta regla, les quals es consideren justificades: quan un avantcim, una agulla o una punta (geogràficament secundàries), tinguin, perquè així les van batejar els pioners descobridors del Pirineu, un nom de pic i són, en la pràctica, tradicionalment considerades com cim pels muntanyencs.

2.2-El fet que des d'una punta que no sigui cim arrenqui una estrep o un contrafort lateral, així com l'existència també de vies d'ascensió pròpies d'aquesta punta, poden ser elements decisius per a la seua classificació dins la primera categoria, com passa amb la Espalda de Aneto.»


Afegeix Buyse: «Sobre les "excepcions", també és possible la disconformitat i la discussió. L'autor confia que ambdues siguin mínimes, i es consola pensant que (a part que la perfecció no és cosa d'aquest món) no ha trobat, ni ell ni ningú del gran nombre de companys de cordada a qui ha consultat, cap altra fórmula que presenti una major probabilitat de consens.»

A partir d'aquesta publicació, i per mediació principalment de la col·laboració de Robert Ollivier, es crea l'anomenat "Equip dels tresmils", compost per muntanyencs de les dues vessants. Van existir certes reticències per part d'alguns pirineistes francesos, donat el passat nazi de Buyse durant la guerra a les ordres de Léon Degrelle. Els bessons Ravier, per exemple, van refusar participar-hi.

L'impuls donat per l'Equip és decisiu, ja que dos anys més tard, el 1988, les regles han estat refinades i una llista gairebé definitiva és publicada a la revista Pyrénées. Les noves regles queden així:

«1-Per a que una elevació qualsevol, l'altitud de la qual sobrepassi els 3.000 metres, pugui ser considerada com un tresmil i ser admesa en el Catàleg dels tresmils dels Pirineus, ha de complir les condicions següents:
-Ha de figurar en almenys un mapa actual i/o ser esmentada en alguna de les guies en circulació.
-Ha d'haver estat batejada, és a dir, tenir un nom.

2-Els tresmils admesos seran classificats, segons les seues característiques, en una o altra de les següents categories:
2.1-Seran classificats a la primera categoria, i anomenats pics principals:
a) Els pics que constitueixen el (únic) punt culminant de cada muntanya (assenyalats PCM a la llista), i
b) Els pics que constitueixen un nus d'arestes, situats sobre les arestes de les muntanyes o en les crestes que les uneixen, a condició que ells tinguin almenys tres arestes, i que totes elles siguin descendents des del cim del pic, ja que delimitin les vessants (assenyalats NA a la llista).
2.2-Seran classificats en la segona categoria, i anomenats pics secundaris: totes aquelles elevacions (principalment avantcims, puntes i agulles) que no reuneixin les condicions establertes per la regla 2.1.

3-Les cotes superiors a 3000 metres que són esmentades en els mapes o en les guies, però que no tenen un nom seran considerades com a cotes restants i esmentades en una llista a part sota aquest títol.»


Apareix, així mateix, una disposició addicional transitòria que permetrà, només en aquesta ocasió, donar nom a aquelles cotes restants que posseint, a ulls de l'Equip, característiques de la regla 2, són anònimes. Aquesta disposició permet repescar-les per a la seua inclusió en el Catàleg.

«4-Un cop efectuat el cens de totes les cotes restants i advertint l'existència d'elevacions que tenen característiques de cotes secundàries, però que no poden ser admeses com a tals, donada la seua manca de nom, nosaltres els donem, per decisió majoritària, un nom provisional (amb l'objectiu de poder-la identificar), fet que ens permet incloure entre els pics secundaris.
...
Atès que aquest objectiu s'ha pogut realitzar gràcies a l'aplicació de la present disposició, declarem que aquesta aplicació ha estat única i no podrà mai més ser repetida. En el futur només podran ser admesos com a nous tresmils, aquells que compleixin les condicions establertes per la regla núm. 1.»


Portada de la revista Pyrénées nº 154 que conté la llista de tresmils de Juan Buyse.


De la publicació de la llista resultant (que comprèn 125 pics principals, 70 pics secundaris i 74 cotes restants) sorgeixen els problemes que comportaran la dissolució de l'Equip dels tresmils. Quines van ser les discrepàncies? Efectivament, la polèmica sobre els Pics dels Gemelos, que hem vist que ja venia d'antic, i els noms escollits per Buyse per a realitzar els nous batejos preconitzats a la disposició transitòria.

Problemes: Variar la tradició de nomenar Pics dels Gemelos a les cotes 3125 i 3160 per rebatejar la cota 3125, Gemelos Nord, per Pic del Veterano (sobrenom de Buyse), i el nom del Gemelos Sud per Pic dels Gemelos, fent al·lusió a Jean i Pierre Ravier, nom rebutjat de ple pels bessons bordelesos. Bateig de dues puntes a l'est del Perdut, per a les quals la FAM proposava els noms de Rabadà i Navarro, com Pics de Baudrimont. Pretensió de canvi del Pic del Portillón de Oo pel nom de Robert Ollivier, rebutjat rotundament pel propi Ollivier. Nomenar una punta propera al Seilh dera Baquo amb el nom de Audoubert, així mateix rebutjat per l'interessat.

Les regles que hem vist exposades a la revista Pyrénées són les que apareixen en la primera edició del llibre Los tresmiles del Pirineo, apareguda el 1990. Ressenyar que per a aquesta data, de l'Equip dels tresmils només en queden les brases. No anem a repetir l'articulat ja que és pràcticament idèntic a l'anterior.

Coberta del llibre de Juan Buyse. Primera edició de 1990.


Coberta del llibre de Juan Buyse. Edició en francès, 1991.


El 1993, amb la publicació de la tercera edició del llibre en castellà, el nombre de tresmils inclòs en el catàleg passa dels 196 del primer llibre als 212. En les regles sorgeix una novetat important dins de l'article 1:

«1.3-Tenir, partint del cim, únicament arestes descendents amb un desnivell mínim d'aproximadament 10 metres entre el cim i una eventual depressió en què la baixada s'interromp o acaba.»

La nova disposició introdueix, a l'hora de considerar elevacions mereixedores de ser incloses en el Catàleg, el concepte de prominència. Aquesta nova regla serveix doncs per polir la llista del primer llibre, atès que, a més de l'adició de nous cims (24), hi ha també cims que són desclassificats per no complir-la (8).

Hem sabut gràcies a Juan Mari Feliu que va ser Henri Baudrimont qui va establir el valor de 10 metres com a límit de la prominència a considerar.

Coberta del llibre de Juan Buyse. Tercera edició de 1993.


És clar que l'aplicació d'aquesta nova regla posa de manifest un parell de coses:
a) Que la disposició addicional d'un sol ús, que es va utilitzar com a argument per batejar cims anònims i permetre incloure'ls en el Catàleg, s'ha emprat per segona vegada, ja que 24 cims han rebut ara un nom. Qui pot pretendre ara que no es torni a utilitzar? Quin sentit té llavors la seua existència? Però la seua desaparició implica que tot l'article 1 precedent no té sentit: El nom d'un tresmil ve de la història del pirineisme, però el pirineisme ha descobert i anomenat absolutament tot?
b) Una vegada que la possessió d'un nom o la seua aparició en un mapa o guia no són més elements determinants, només queda com a únic principi vàlid la prominència del punt elevat i el valor establert per a ella. Llavors no es pot afirmar que la llista sigui definitiva.

Una cosa semblant devia pensar Buyse, ja que en la cinquena edició del llibre en castellà, el 1998, escriu a la pàg. 530:
«Però demano l'atenció del lector sobre una pregunta que sí que és important i fins i tot transcendental: justificarien eventuals investigacions la modificació d'un cens que des de fa tants anys és reconegut i utilitzat per la comunitat pirinenca? Creiem que no, pel que ens hem esforçat per aconseguir un consens que hem obtingut de l'Editorial i de la UIAA ...»

Efectivament, Buyse tracta que la UIAA reconegui d'alguna manera la seua llista, i ho aconsegueix com queda reflectit en carta de data 14 de setembre de 1995, remesa pel Dr. Claudio Abächerli, i la publicació de la llista de la tercera edició del llibre al Butlletí UIAA número 152 de desembre de 1995.

D'aquesta manera tracta de tancar la llista a noves incorporacions, especificant clarament que aquestes, de produir-se, seran ubicades en un annex separat de la llista.

Buyse preveu en la cinquena edició revisions del cens cada deu anys, estant prevista la següent per a 2002. Vista la seua avançada edat delega la tasca de donar continuïtat al treball sobre els tresmils en dos coordinadors, un per a cada vessant, Juan Mari Feliu al sud i Jean Louis Aranjo al nord. Des de la seua mort el 26 de juliol de 2002 a Siurana, aquesta tasca es va interrompre definitivament.

FTer (traduït per Carles)




Addenda, 12 de abril del 2016.

La recent aparició, al gener del 2016, d'una obra tractant de la militància nazi de Buyse durant la guerra i els anys anteriors, ha aportat llum sobre l'afirmació que realitzàvem, en el moment de la publicació d'aquesta entrada. La informació que teníem llavors procedia d'una carta de gener del 1989 en la que els germans Ravier comuniquen a Buyse que abadonen l'Equip. Allí es menciona al líder nazi belga Léon Degrelle. La contestació de Buyse tracta de justificar la seua actuació passada, cenyint-la a la seua participació com a voluntari en la lluita contra el comunisme al Front de l'Est.

El llibre publicat aclareix el veritable passat de Juan (Jan) Buyse que ell procurava amagar. Es pot afirmar, per tant, que Buyse no estigué a les odres de Dregelle i que els Ravier, van fer bé, encara sense conéixer tota la veritat, al trencar les seues relacions.

L'obra, en català, altament recomanable per qui desitgi aprofundir en el tema, és:
ORENSANZ, Toni. El nazi de Siurana. Barcelona, Ara Llibres, 2016, 291p + fotografías.

FTer (traduït per Carles)

diumenge, 16 de maig de 2010

Els tresmils fantasmes. Tuqueta de Marboré.

Podem pensar que trobar un tresmil fantasma exigeix una observació atenta sobre el terreny, a la recerca d'aquella agulla amagada o poc visible que no figura enlloc. Això només és cert a mitges. És el cas de la prominència sobre la qual tractem en aquesta entrada.

En el triangle format pel Pic de Marboré, els pics de la Cascada i el Cilindre, espècie de terra de ningú d'unes dimensions molt respectables per sobre dels tresmil metres, terreny càrstic, ple de dolines i avencs, hi ha una sèrie de turons que són el resultat de l'erosió. Són es cotes restants 1024, 1025, 1030 i 1031. Aquestes cotes formen el costat sud del triangle, interromput aproximadament al seu centre, allà on desaigua tota la conca que forma el naixement del riu Arazas. El rierol desapareix allà mateix sota terra, per a ressorgir centenars de metres més avall. Pels voltants d'aquest embornal discorre la ruta normal al Pic de Marboré des de Góriz.

Passa que la cota restant 1031 del llibre de Buyse està a plena vista, però no crida l'atenció. No pensem en un cim normal, donat que la naturalesa d'aquesta cota és morrènica, de restes de l'erosió produïda per una glacera, avui desapareguda, que es situava al vessant oest del Cilindre de Marboré. En realitat, és tan aplanada que només destaca en les corbes de nivell dels mapes. Advertit d'aquest fet, era el moment d'anar a veure sobre el terreny en què consisteix aquesta cota.

Cota núm. 1031 al mapa IGN.


A finals d'octubre de 2006, la neu ja fa acte de presència per sobre dels 2.800 metres. Partint del coll de Tentes, arribem a l'alba la Bretxa de Rolando, continuem la travessa de les terrasses meridionals del Marboré, fins a arribar l'entrada que ens permet l'accés cap al Pic de Marboré. Un mur vertical d'un centenar de metres tanca l'accés directe a la cota 1.031. Ens desviem a la dreta, en direcció a la canal que puja al collet entre el Cilindre i el seu Pitó SW. De seguida, per fort pendent, podem derivar a la nostra esquerra i accedir al coll que separa el Cilindre de la cota 1.031. Una suau pendent ens eleva al punt culminant. Comprovem que hi ha més de deu metres de prominència, concordant amb el que indica el mapa. Descendim pel petit barranc format entre la cota i el Pic de Marboré: Canal Tuerta segons la cartografia de Prames. Es pot llegir una descripció detallada de l'ascensió al núm. 230 de la revista Pyrenaica, del 2007.

A l'agost de 2007 es mesura mitjançant GPS la prominència de la cota, trobant-se un valor de 12 metres.

Vista de la cota número 1031 des de la vessant del Cilindre.


A efectes de la identificació, vam proposar per a ella el nom de Tuca de Marboré. Un pirineista aragonès ens va fer observar que la paraula Tuca significa Pic, de manera que estaríem introduint un element de confusió amb el propi Pic de Marboré. Per evitar-ho, i seguint la toponímia utilitzada per Prames, potser seria més apropiat anomenar la cota com Tuqueta de la Canal Tuerta o Tuqueta de Marboré.

És curiós que, malgrat que aquesta zona ha estat freqüentada des d'antic (és l'accés tradicional al Mont Perdut des de França), no existeixi, que sapiguem, cap cita d'aquesta prominència.

Panoràmica obtinguda des del cim del Pitó SW del Cilindre (autor: Mattin).


Dades tècniques (Gorka Azkarate):

Tuqueta de Marboré :....................... 31T x: 255877 i: 1730391 z: 3095
Collado Cilindre-Tuqueta de Marboré :...... 31T x: ...... i: ....... z: 3083

FTer (traduït per Carles)

dilluns, 19 d’abril de 2010

Els tresmils fantasmes: Argarot Sud.

Des del mateix cim del monarca dels Pirineus, l'Aneto, es desenvolupa al sud-oest un llarga espinada, transversal a la corda principal dels Montes Malditos, separant les altes conques periglaciars de Corones a l'oest i Llosas a l'est. Aquesta cresta, que des de la seua extremitat meridional, el Pitó de Llosas (2.899 m), domina la vall de Vallibierna, presenta en el seu recorregut diverses bretxes i agulles. El conjunt es coneix com cresta de Llosas.

Entre les seues dos bretxes principals, la bretxa Inferior sota el Pitó de Llosas i la bretxa Superior als peus de l'Aneto, el seu tall, interromput per diverses fractures secundàries manté una altitud entre els 3000 i 3100 metres. Les agulles més cridaneres d'aquesta secció van ser explorades per primera vegada per Henri Brulle i el seu fill Roger guiats per Germain Castagné l'estiu de 1913. Havent conquerit les dues agulles més elevades, Le Bondidier va proposar, en l'Anuari del CAF de 1914, batejar-les en memòria dels dos primers conqueridors de l'Aneto, i d'aquí vénen els noms de Franqueville i Tchihatcheff. L'equip Brulle, mancat de temps, havia deixat tasca pendent, ja que restava verge l'agulla més meridional. Tasca que va ser escomesa per Jean Arlaud i Henri Sabadie el 1920. Lògicament van proposar per a ella el nom d'Argarot, el guia de la primera ascensió a l'Aneto, que des d'aleshores roman unit als seus dos clients. (Alberto Martínez Embid. Aneto, El monarca del Pirineo. Ediciones Desnivel. 2002).

Així com l'agulla septentrional, Franqueville, és el punt culminant al sud d'una estreta i llarga cresta, i la Central o Tchihatcheff es presenta amb una forma d'agulla monolítica, la meridional o Argarot té formes més massisses i extenses, presentant la característica de posseir dos cims, detall que no ha escapat a la vista d'alguns moderns cercadors de tresmils com Miquel Capdevila, Luis Alejos i el malaguanyat Hipólito Maeso en el seu recorregut integral pels tresmils el 1999. Tots ells van assenyalar l'aparent prominència que presentava el cim secundari de l'Agulla Argarot, situada al sud de la principal.

Vista de la cresta i les seues agulles des del vessant de Corones.


Aquest cim secundari té per a nosaltres un significat especial, donat que realitzar la seua mesura va ser el germen del nostre grup de Caçafantasmes. A l'estiu de 2007, quan un quartet d'avesats pirineistes, habituals dels fòrums de Mendiak i Pirineos3000, pretenen fer la cresta de Llosas, els suggereixo la conveniència de mesurar mitjançant els seus GPS la prominència de la cota en qüestió, identificada en el llistat de Juan Buyse com a cota restant 1101. Així ho fan el dia 1 de juliol i els resultats coincideixen amb les apreciacions dels autors esmentats. Una prominència al collet que separa els dos cims d'entre 13 i 14 metres. El nom proposat d'Argarot Sud el prenem del suggerit per Miquel Capdevila al seu llibre: Los tresmiles en treinta jornadas.

La via normal és la mateixa que per a la Agulla Argarot, partint de la Bretxa Inferior de Llosas o dels seus voltants ,per la banda de Corones, s'arriba bastant fàcilment a aquest avantcim. Els que hagin pujat per aquí amb intenció de fer l'Agulla Argarot és gairebé segur que han passat per ella. El seu cim és una gran llosa de granit plana i presenta cap a la Argarot un petit graó immediat al cim que es desgrimpa amb facilitat.

Sobre el cim de l'Argarot Sud.


A més, sempre que es realitza un estudi en profunditat com l'abordat per aquest equip de muntanyencs, pot sorgir la sorpresa per la part més inesperada. De l'anàlisi de les dades proporcionades pels GPS comprovem que la ubicació de les agulles de la cresta en els mapes d'Alpina estava equivocada. L'error prové de la cartografia base utilitzada, la de l'IGN espanyol, on comprovem que la Agulla Central o Tchihatcheff no està cartografiada. Falta, per tant, una agulla en els mapes. Editorial Alpina, tractant de representar les tres agulles sobre una base errònia, atribuïa el nom d'Agulla Tchihatcheff a l'Argarot. I on s'ubicava l'Agulla Argarot?, Efectivament, al lloc de l'Argarot Sud. Immediatament, vam comunicar les nostres dades a l'editorial, que les va acollir amb molt de gust, corregint la seua cartografia. Així, des del 2008, ja es troben correctament les tres agulles tradicionals i s'identifica a la cota restant 1101 de Buyse amb el nom d'Argarot Sud.

Waypoints indicats sobre l'antiga edició del mapa Alpina. Comproveu la ubicació incorrecta de les agulles en ell.


Edició del mapa d'Alpina corresponent a juliol de 2008 amb la situació de les agulles corregida.


Podeu consultar l'activitat en els següents links:
Mattin : Cresta de Llosas
Igertu : Cresta de Llosas

Dades tècniques:

Argarot Sud :..................... 31T x: 306948 i: 4721922 z: 3039,1
Bretxa Argarot Sud-Argarot :...... 31T x: 306956 i: 4721959 z: 3024,9
Agulla Argarot :................... 31T x: 306955 i: 4721997 z: 3040,3
Bretxa Argarot-Tchihatcheff :..... 31T x: 306990 i: 4722029 z: 3013,1
Agulla Tchihatcheff :.............. 31T x: 307021 i: 4722035 z: 3049,2
Bretxa Tchihatcheff-Franqueville: 31T x: 307041 i: 4722053 z: 3015,5
Agulla Franqueville :.............. 31T x: 307122 i: 4722076 z: 3068,6

FTer (traduït per Carles)

dimecres, 10 de març de 2010

El problema de la prominència.

Qualsevol llista que es pretengui realitzar de qualsevol sistema muntanyós ensopega amb un greu problema: qualsevulla manifestació de la naturalesa és un sistema caòtic. La premissa d'una llista consisteix principalment en ordenar l'univers estudiat i, per la seva mateixa naturalesa, el caos no es deixa ordenar amb facilitat.

Aquests sistemes tenen una característica comuna: mirats de lluny, semblen oferir un ordre en que són fàcilment identificables els punts que destaquen. A mesura que ens acostem, és a dir, ampliant l'escala de mesurament i observant més en detall, ens trobem que aquell ordre que veiem des de lluny es reprodueix amb elements similars. És cert que de menor importància, però no menys reals. Així podríem procedir, en teoria, ad infinitum. En els estudis moderns sobre sistemes caòtics, aquests es representen gràficament amb el que s'anomena un fractal. Un sistema muntanyós és un exemple clar de fractal. Només posant un límit a l'escala de mesura podrem enumerar els elements que ens interessen. Qualsevol variació en l'escala canvia el número d'elements a considerar.

Tenint en compte això, és fàcil percebre on hi ha el problema de fer un llistat de muntanyes: la mateixa definició de muntanya varia segons l'escala que emprem. Així, en una llista mundial de cims, dels Pirineus no figurarien més enllà d'una vintena de noms, i en una llista reduïda a la serralada, el nombre de cims a enumerar arribaria a uns quants centenars. A mesura que detallem, els cims secundàris que passaven inadvertits en una visió general, prenen més protagonisme. El pirineïsme, des dels seus inicis, intenta arribar al punt més alt de les muntanyes. Així, els punts alts són el nostre objecte d'estudi. Durant el llarg període pre-pirineista, el Midi d'Ossau es coneixia per un nom que distingia les seues dues puntes principals visibles de lluny: Jean i Pierre. A ningú li interessava res més d'aquesta muntanya. Amb l'adveniment del pirineïsme, la muntanya és explorada i s'hi descobreixen nous punts alts, fora dels dos principals, punts que reben nous noms: Pointe d'Aragon, Pointe de France, Aiguille Jean-Santé, Doigt de Pombie. Main de Pombie, Piton Sud-est ... Ha canviat l'escala a la que la muntanya és observada.

Cal fer notar que el nostre límit d'altura, els tresmil metres, és del tot irrellevant a aquest propòsit. Passarà el mateix problema pretenent enumerar els dosmils o la totalitat de cims que presenten els Pirineus.

Històricament, els tresmils pirinencs han pres rellevància a partir de la seua cita per algun dels primers pirineïstes que van explorar la serralada. Des del moment que alguna cosa té un nom, comença a existir. Moltes vegades, el fet de rebre un nom no va tenir res a veure amb la preponderància orogràfica, i sí amb l'estat d'ànim o la inspiració de qui va batejar. A la primera llista de tresmils de Lorenzo Almarza, notem que, tot i faltar cims importants com el Culfreda o Batua, es citen les tres puntes que presenta el Pic de Infern. La raó? La descripció que va realitzar Russell d'aquesta muntanya.

Amb aquest panorama, no són d'estranyar les discussions i faltes de trobada entre els elaboradors de llistes de tresmils. La mateixa orografia no ajuda i les diferents consideracions humanes no són el millor referent per arribar a un acord.

Sembla raonable aleshores, establir un paràmetre mesurable que serveixi com a límit inferior d'observació. Diferents llistats han proposat fins i tot una bateria d'ells, com ara: altitud, dominància, aïllament ... Hi ha un paràmetre que es repeteix a tots: la prominència. Es coneix com prominència la diferència d'altures entre el cim considerat i el punt baix, bretxa o coll, de més alçada que l'uneix a un altre cim més alt.

Es va haver d'esperar a la segona llista de Buyse per a corregir el llistat amb el matís de la prominència, establerta en 10 metres. Per què aquesta xifra i no una altra? A l'hora d'elaborar el catàleg de quatremils dels Alps es van escollir 30 metres, la longitud d'un llarg de corda de l'època clàssica. D'aquí pot intuir-se alguna resposta: Una prominència gran hauria reduït significativament el nombre de cims a la llista, fent desaparèixer cims amb un nom ja establert. Diversos cims compleixen per poc els 10 metres de baixada en tot el seu contorn, com per exemple, el Maubic respecte al Pic Long, el Pic Maleït respecte a la Punta d'Astorg. Fins i tot en la rigorosa llista alpina es troben excepcions, cas del Mont Blanc de Courmayeur, inclòs en la llista de 82 quatremils quan el seu desnivell cap al costat del Mont Blanc és de menys de deu metres. La història i el nom també compten.

Es pot pensar que 10 metres és molt poc. Depèn del que veiem, una elevació amb aquesta prominència en forma de turó, com la Tuca del Coll de Corones, pot semblar fins i tot ridícula, si en canvi té forma d'agulla, com el Gendarme d'Alba, ja comença a imposar un cert respecte.

Què tenim llavors? Una història del pirineïsme que té ja més de dos-cents anys, una llista de cims esmentats en aquest període i un factor mesurable que ve a corregir algun dels excessos de la història. Ara bé, aquest factor un cop establert, igual que treu, dóna.

Paisatge fractal generat amb el programa Terragen.


FTer (traduït per Carles)

dimecres, 10 de febrer de 2010

Llista de tresmils de Lorenzo Almarza (1932).

Quan Juan Buyse narra la història de les llistes de tresmils al seu llibre, cita, com a llista més antiga, la publicada per la Unió Excursionista de Catalunya el juny de 1935. Igualment, cita una llista apareguda el 1968 al Butlletí de Montañeros de Aragón. Sobre aquesta segona, remarca l'estranyesa que li produeix, en una data relativament tan recent, trobar uns noms que destil·len antiguetat, al costat d'unes altituds una mica estranyes. Hauria hagut d'investigar més, ja que, segons ens ha comunicat amablement Alberto Martínez Embid, es tracta de la reproducció, l'any 1968, d'una llista molt més antiga que va veure la llum el 1932. És per tant la primera llista de tresmils de la que es té notícia.

El seu autor va ser Lorenzo Almarza Mallaina, fundador de Montañeros de Aragón. La publicació original va tenir lloc a la revista Aragón núm. 81, el juny de 1932.

Vegem les paraules que aquesta llista mereix de la Junta Directiva de Montañeros de Aragón:

"Ha sorgit la feliç iniciativa que refon ideals, activitats i entusiasme de tots els que venim fent tasca pirinenca. Lorenzo Almarza, el nostre president d'honor, un veritable patriarca del Pirineu aragonès, crea, per mitjà de l'exposició i reglaments que a continuació es detallen, un trofeu, per adjudicar l'amant de la muntanya que millor puntuació obtingui en una ruta de pics de més de 3000 metres.
"De tal magnitud i importància pirinenca és la prova instituïda, que l'honor dispensat pel nostre president honorari a l'atorgar a Montañeros de Aragón el suport a l'empresa, ve a corroborar l'afecte que a l'entitat professa, i la identificació dels que integrem aquesta família muntanyenca amb qui va ser un dels fundadors de la mateixa.
Esportivament, serà aquest estímul creat, el de major envergadura, per la competència que s'estableix entre els afiliats a un ideal comú en el meravellós escenari de l'alta muntanya aragonesa.
Montañeros de Aragón sent avui com mai la satisfacció de veure encimbellada la seua obra, i plasmada en la següent iniciativa la cega fe, l'entusiasme i la tenacitat que ens porta i portarà sempre cap a la naturalesa suprema, ingent i abordable.
Per al president honorari, la nostra devoció acostumada i elogis.
La Junta Directiva de Montañeros de Aragón."

Qui diu que la competició a la muntanya és recent? Efectivament, es tracta d'un concurs premiat amb un trofeu: la Copa Almarza dels 3000 metres aragonesos. Per a això s'efectua un llistat de pics de 3000 aragonesos, i uns pocs francesos propers a la frontera. Lorenzo Almarza havia d'intuir el futur de les llistes de tresmils ja que adverteix: "La llista de pics abans esmentats és la primera vegada que es publica. No pretenc que no es corregeixi i augmenti, només faré present que he escalat la majoria d'ells i que l'alçada que els assigno no està comprovada per mi, i sí treta de diferents plans i estudis, i en cas molt freqüent de discrepància, he optat per la que crec més racional. "

El concurs es basa, molt en línia amb el que estableix Jean Arlaud i els seus camarades en el Groupe des Jeunes, en una puntuació assignada a cada pic segons la seua alçada, una puntuació afegida per ascensions hivernals, i un plus de punts per la col·locació al cim del llibre de registre corresponent.

Citem, sens més, aquesta primera llista de tresmils pirinencs en la seva totalitat:


Aneto3404 
Posets3371 
Maladeta3354(Pic Maleït)
Perdido3352 
Cilindro3327 
Maladeta - E3312(Pic de la Maladeta)
Vignemale3298 
Tempestades3289 
Sum de Ramón3259(Soum de Ramond)
Marmore3253(Marboré)
Corbillone3246 
Espadas3226(Pic Cerbillona)
Central3223 
Perdiguero3220 
Oo3220(Pic dels Gourgs-Blancs)
Montterran3218(Pic Montferrat)
Maladeta - O3204(Algun dels pics occ. de la Maladeta, probablement Pic Sayó)
Rousell3201(Pic Russell)
Cuello de Alba3187(Probablement el Pic Mir)
Petard3178(Gran Bachimala)
Munia3150 
Balaitus3148 
Pie3147(?)
Taillon3146 
Sierra Morena3144 
Royo3130 
Tapou3121 
Epaule3118(Espatlla de Marboré)
Diente de Alba3114 
Maupas3110 
Pico de Alba3096 
Trumuse3086(Pic de Troumouse)
Infierno3081(Pic de l'Infern Central)
Araguells3077 
Pie del Infierno3073(Pic de l'Infern Occ.)
Valibierna3067 
Fondella3064 
Baquo3060 
Arollas3060(Pic de l'Infern Or.)
Boum3060 
Eriste3056 
Cuello M Perdido3049(Podria correspondre a algun dels Pics de Baudrimont)
Arruye3039(Mont Arrouy, al circ de Troumouse. Alçada 2888)
Gabieton3033 
Carmo Negro3030 
Beraldi3026 
Peña Blanca3025(Pic de Peña Blanca, al circ de Troumouse. Alçada 2905)
Algas3025 
Niscle3020(Punta de las Olas)
Baccimalle3020(Cuspide de Bachimala, és un altre nom de la Gran Facha)
Tours3018(Torre de Marboré)
Torreta3012(Pic de la Forqueta)
Lausseras3010(Robiñera)
Casco3006 
Gran Fach3006(Gran Facha)
Mulieres3005 
Bachimale3000(Pic Abeillé)

En total 57 pics, alguns certament difícils de situar. Hem respectat la grafia i altituds originals, i s'indiquen entre parèntesis els noms actuals en aquells casos més problemàtics.

FTer (traduït per Carles)

divendres, 22 de gener de 2010

Els tresmils pirinencs.

Els moviments tectònics originen, fa 35 milions d'anys, la col·lisió de les plaques ibèrica i eurasiàtica, germen d'un plegament que donarà origen a la cadena muntanyenca avui coneguda com Pirineus.
Durant milers d'anys no van existir tresmils als Pirineus. Els cims estaven allà, però no s'havien mesurat i només hi havia una vaga consciència d'ells. Des de les primitives poblacions, per als qui habitaven la part central de la serralada o l'observaven des de la llunyania, hi havia unes muntanyes que suposaven més altes que altres, donat que es cobrien de neu bona part de l'any. Les seues formes o agrupacions de cims inspirarien diversos noms per a elles, però no hi havia una idea clara sobre la complexa estructura de cims i valls, fora de certs passos freqüentats des d'antic. Aquest coneixement pertanyia als seus habitants més propers, i ells prou feina tenien amb aprofitar els recursos que la muntanya posava al seu abast al vaivé de les estacions, com per a preocupar-se de difondre'l, en el cas que a algú li hagués interessat.
La definició del "Sistema mètric de pesos i mesures" a la França revolucionària del 1.799 i la seua gradual adopció (en els Regnes d'Espanya el 1.849), al costat dels treballs topogràfics realitzats durant els segles XVIII i XIX, i la fascinació que produeixen els números rodons, donen lloc al naixement dels tresmils pirinencs que comencen a aparèixer en les primitives llistes de cims que els oficials geodèsics i posteriorment els cartògrafs van elaborant. Allà figuren, amb noms que avui ens resulten estranys, però alhora familiars, barrejats amb altres cims de menys alçada, a l'espera de ser descoberts pels incipients pirineïstes. Els qui, inicialment des de la vessant nord comencen, com en altres parts, per dirigir les seues mirades i després els seus passos cap els cims més alts.

Les llistes de tresmils.
Al llarg dels dos-cents anys d'història del pirineïsme s'han elaborat un considerable nombre de llistes de tresmils. Hi ha una característica comuna a totes elles, i és que es recolzen en les seues predecessores afegint algunes cims, cosa lògica a falta d'un estudi exhaustiu sobre el tema. Atesa la complexitat orogràfica, sempre apareix una nova elevació que a ulls de qui l'observa té tants o més mèrits per estar en una llista que altres que ja hi són, característica aquesta que arriba fins i tot fins a les llistes més actuals. I així, per acumulació, el nombre de tresmils va creixent. Aquelles llistes que coneguem tractarem de reflectir-les en aquest Blog. És interessant observar com es van particularitzant cada vegada més cims amb el pas del temps.

Le cirque de Gavarnie, dessin de Franz Schrader d'après nature. Nouvelle géographie universelle, t.2: La France, 1877.


FTer (traduït per Carles)