Els tresmils fantasmes. Artell ("Nudillo") del Mont Perdut.

Entre el Cilindre de Marboré i el Mont Perdut es desenvolupa una cresta en la que els estrats de roca calcària han adoptat una posició vertical. La paret est del Cilindre mostra ben clarament el gran plegament que ha sofert la roca. Les diferents capes que atravessen la cresta han sofert de diferent manera l'erosió, formant algunes d'elles el monolit del Dit. Entre aquest i el Cilindre, alguns dels estrats s'han mantingut elevats i formen dos petites prominències separades del Dit per una breta de 14 metres de profunditat. Aquesta configuració s'aprecia molt bé des del Pitó SW del Cilindre, observant com, alguns estrats han estat erosionats, i altres no, formant una espècie de pastís de milfulles. Una cornisa, que segueix un d'aquests estrats, uneix, per la vessant sud, el coll del Cilindre amb la bretxa entre "Nudillo" i Dit, i és transitable en tota la seua longitud.

Artell i Dit del Mont Perdut des del Pitó SW del Cilindre. (Autor: Martín Garmendia)

Els primers recorreguts de la cresta entre el coll del Cilindre i el cim del Mont Perdut tenen una història curiosa. El relat es pot llegir en la recent obra d'Alain Bourneton: "Gavarnie. Histoire d'un grand site". Editions Le pass d'oisseau, Toulouse, 2010.

Un dels problemes de l'època a Gavarnie consistia en escurçar l'itinerari del Mont Perdut, que era el recorregut més sol·licitat. Efectivament, des del poble s'utilitzaven dues vies, per la bretxa de Roland i recorrent tota la vessant sud dels Marborés fent nit a les cabanes de Góriz, o per la bretxa de Tucarroya pujar al coll del Cilindre i d'allí, per l'Escupidera, arribar al cim. Normalment, es combinaven els dos recorreguts, pujant per Tucarroya i baixant per la bretxa de Roland.

Sobre el mapa, la via més directa implicava passar per Les Rochers Blancs. Sembla que aquest accés va ser descobert per Laurent Passet, doncs aquest li oferí a Russell, al 1861, efectuar aquesta primera, segons relata Beraldi. Encara que hi ha dubtes pel que fa a la data, que potser va ser al 1858, concretament el 13 de setembre, com està mencionat al registre de l'Hôtel des Voyagers.

En resum, l'ascenció es va realitzar anant al coll d'Astazu directament des de Gavarnie. D'allí van dirigir-se al coll del Cilindre per la gelera i continuaren per la cresta. Forçosament, van haver de passar per l'Artell, desgrimpar a la bretxa entre aquest i el Dit, i vorejar aquest darrer per les cornises que té al seu cantó nord, continuant al cim per la part superior de l'Escupidera.

Però no era res gens estrany a l'època: Laurent Passet hauria venut tres cops aquesta primera, segons cita Bourneton al seu llibre.

Un tal Armengaud, en un llibre publicat al 1861, narra aquesta ascensió: "Escapades d'un homme sérieux", E. Dentu, París. Dóna els suficients detalls per a donar per bona la seua ascensió, que potser va ser anterior a la de Russell. Aquí hi ha part del seu relat, que descriu la cresta per sobre del coll del Cilindre: "Entre el Cilindre i el Mont Perdut, es troba una aresta formidable que es pot comparar a un gran matxet, o millor, al coll d'un cavall monstruós, estarrufada amb una terrible crin. Del cantó de la primera muntanya, la inclinació és molt suau, i es pot caminar sense perill. Però un es troba ben aviat davant d'una multitud d'agudes dents, sobre les quals és necessari caminar, grimpar i arrossegar-se amb molta prudència, si no vols perdre l'equilibri i caure bracejant a Espanya. Als nostres peus, del cantó nord, comencen a aparèixer les capes de neus eternes, que es transformen ben aviat en immensos delivis d'un gel que és el més bonic dels Pirineus [...] Vam anar a parar a una cornisa de tres decímetres d'ample. Sang freda! doncs s'ha de continuar sense que la ma trobi lloc per a agafar-se. Al nostre voltant s'extenen els abismes, on s'ha de procurar no fixar la mirada massa, doncs el vertígen és fatal [...]"

I en un raríssim opuscle titulat: "Le Marboré et le Mont Perdu - Juillet 1861", el sr. Fournier, notari de Burdeus, efectua el relat d'una altra d'aquestes "primeres": "El 25 de juliol, acompanyat de Laurent Passet i Fortané, jo deixava l'alberg de Gavarnie a les tres de la matinada...".

Sigui com sigui, aquesta cota ni tan sols figura en la llista de cotes restants de Buyse, i tampoc no la citen Angulo, Alejos o Capdevila. És cert que és molt poc visible, doncs de quasi tot arreu sembla existir una continuitat a la cresta que culmina en el Dit del Mont Perdut.

El 13 d'abril del 2011, Martín Garmendia investigà aquesta cresta, conjuntament amb alguna altra agulla en la vessant est del Cilindre, trobant una alçada, per a la cota que forma el "Nudillo" de 3.176,1 metres, i, a la bretxa que el separa del Dit, de 3.160,9 metres. O sigui, una prominència de 15,2 metres. L'alçada d'aquesta cota, assenyalada en la cartografia del "Servicio de Información Territorial" d'Aragó (SITAR), és de 3.174,05 metres. La cota 3.174 està indicada també al full 146-IV Mont Perdut del Mapa topogràfic nacional 25k, 2a edició, 2006.

El nom d'Artell se'ns va ocórrer donada la seua forma i el seu veïnatge amb el Dit.

Cresta entre el coll del Cilindre i Mont Perdut des de la vessant est del Cilindre. (Autor: Martín Garmendia)

Dades tècniques:

Bretxa Artell-Dit ......... 31T x:256842 y:4729687 z:3160,9m
Artell del Mont Perdut.... 31T x:256811 y:4729751 z:3176,1m

Podeu consultat l'activitat en el següent link:
Nudillo del Monte Perdido.

FTer (traduït per Carles)

Llista de tresmils de Salvador Morales (1973).

Salvador Morales, seguint la tradició aragonesa, limita la seua llista als tresmils d'aquest territori. El tresmilisme incipient que intentava encoratjar Lorenzo Almarza des del 1932 encara no contemplava la cordillera com un conjunt. Salvador assenyala que la llista es basa en la seua experiència sobre el terreny. Les indagacions d'Alberto Martínez Embid entre els membres veterans de "Montañeros de Aragón" indiquen que Morales era un muntanyenc que freqüentava més els Prepirineus que els cim més alts de la serralada. Veiem que en algun cas s'ha recolzat en els mapes de l'editorial Alpina que es van començar a publicar el 1946. El primer mapa de l'editorial Alpina que comprenia zones de tresmils fou el corresponent a La Maladeta-Aneto, edició del 1958. Es llisquen a la llista algunes errades toponímiques o de comprensió de noms francesos, així com d'alçades.

La llista es va publicar el 1973 al "Boletín de Montañeros de Aragón" número 22, club del que era soci Morales, amb el títol: 92 "tres miles" aragoneses. Els cims indicats estan agrupats per primera vegada per massisos o valls en una seqüència oest-est, d'esquerra a dreta seguint l'ús de l'escriptura/lectura en la representació cartogràfica del territori.

Reproduïm a continuació, estrictament, la llista de Salvador Morales. Senyalem mitjançant notes allò que crida més l'atenció

PIEDRAFITA
Moros (Balaitus)		3150m		(1)
Frondella		3006m
Faja (Gran Fache)		3013m
Infierno Occidental		3076m
Infierno Central		3090m
Infierno Oriental		3065m
PANTICOSA
Argualas		3041m
La Bandera		3021m		(2)
Garmo Negro		3051m
Arnales		3006m
VIGNEMALE
Vignemal (Long Pic)		3303m		(3)
Clot de Hount		3298m
Cerbillona		3247m
Central		3235m
Montferrat		3220m
Tapou		3148m
ORDESA-PINETA
Gabietou		3031m
Taillón		3141m
Casco		3006m
Torre de Marboré		3012m
Espalda de Marboré		3077m
Cascada Occidental		3099m
Cascada Central		3029m
Cascada Oriental		3088m
Marboré		3253m
Astazu		3080m
Pequeño Astazu		3024m
Cilindro		3328m
Monte Perdido		3355m
Soum de Ramond		3254m
BARROSA
Trumouse		3086m
Sierra Morena		3090m
Munia		3134m
Robiñera		3006m
BALINA
Batoa		3035m
Ledormeur		3120m
Batchimale		3029m		(4)
Bachimala		3177m
Punta Sable		3143m
POSETS
Gemelo Norte		3125m
Gemelo Sur		3160m		(5)
Posets (Llardana)		3375m
Espadas (Lardaneta)		3332m
Tucón Royo		3121m
Tucón de la Canal		3085m		(6)
Forqueta (Turets)		3007m
Bardamina		3079m
Eristes o Bagüeñolas
Norte (Beraldi)		3025m
Central (Eriste)		3053m
Sur		3045m
ESTÓS
Claravide		3028m
Gias		3011m
Rochneblave		3104m
Gorgas Blancas		3129m
Oô (Arlaud)		3065m
Seil de la Baquo		3114m
Cap de la Baquo		3106m
Pico Portillón de Oö		3050m
Perdiguero		3221m
Hito del Perdiguero		3170m
Royo		3136m
Literola		3132m
Gabrioules Occidental		3106m
Gabrioules Oriental		3116m
Aguja		3025m		(7)
Maupas		3109m
Boum		3004m
BENASQUE
Alba		3118m
Diente de Alba		3136m
Maladeta Occ. pico 3º		3195m
Maladeta Occ. pico 2º		3220m
Maladeta Occ. pico 1º		3308m		(8)
Maladeta Oriental		3308m
Maldito		3350m
Astorg		3354m
Medio		3345m
Coronas		3310m
Aneto		3404m
Espalda del Aneto		3350m
Aragüelles		3037m
Bondidier		3000m
Piedras Albas		3000m		(9)
Gregüeña		3002m
Valliberna Occidental		3062m
Valliberna Oriental		3067m
Aguja Frankeville		3066m
Aguja Tchinchef		3048m
Aguja Argarot		3030m
Tempestades		3290m
Margalida		3241m
Mulleres		3010m

(1) Salvador Morales utilitza el nom de Moros per a denominar al Balaitous. Aquesta és una denominació en exclusiva del sud de la frontera. Els estudis d'Alberto Martínez Embid apunten a que el nom procedeix del veí Pic de Palas, antigament anomenat, a França, com
Castet deus Mourrous. Sembla que el trasllat de denominació va ser degut a l'enginyer Lucas Mallada en les seues "Memorias de la Comisión del Mapa Geológico de España" (1878). Posteriorment, apareix en un text de Juli Soler i Santaló sobre la vall de Tena al 1911. Més tard en la revista Peñalara en 1934. La primera edició de la fulla Panticosa del mapa de l'Alpina, on també figura com a pic Moros, és més tardana que la llista de Morales, ja que és del 1979. El topònim Moros salta a la topografia oficial en la primera edició del full 145-II Sallent de Gállego del "Mapa Topográfico Nacional 25k de l'any 2000. Un estudi exhaustiu del topònim, citant fonts, es realitza en l'obra de Marta Iturralde "Mitología del Balaitús", editorial Barrabés, Zaragoza, 2005. Pp. 43-50.

(2) Vol dir el pic Algas. La Bandera és el topònim utilitzat per al pic Algas en les edicions primera i segona del full 149 Sallent del "Mapa Topográfico Nacional" 50k dels anys 1936 i 1963. En la primera edició del full 149-II Sallent de Gállego a escala 25k, el nom de La Bandera apareix associat a l'Argualas. Malgrat això, el nom de La Bandera està mal usat. Per la festivitat de la mare de Déu del Carme, el 16 de juliol, es plantava una bandera en un pic visible des del balneari, i el pic de l'Algas no es veu des d'allí. El cim més cridaner des del balneari de Panticosa és l'Argualas, però el de més fàcil accés és el Garmo Negro. Al llibre de Buyse "Los tresmiles del Pirineo", es recull, en paraules de José Ignació López, aquest costum, senyalant que es pujava al pic Argualas, però al Garmo Negro, els francesos l'anomenen Arollas o Argalas.

(3) Clàssica equivocació en l'ús de Pic Long per a denominar la Pique Longue.

(4) Batchimale, aquí, ve a denominar el pic Abeillé. En molta de la cartografia antiga, s'utilitza el nom de Batchimale per a indicar el 3000 septentrional de la cresta, l'Abeillé. El punt més alt, el Gran Bachimala, rebia equivocadament el nom de pic Pétard. Mapa  de Schrader Pyrénées Centrales, Feuille 2: Posets Mts. Maudits. Erhard imprimeur. 1892. També a la Guide Soubiron (1931).

(5) Denominació tradicional de les dues puntes dels Gemelos, Nord i Sud, i a més a més, amb les alçades correctes. Els antics pics de la Montañeta, després anomenats de Ledormeur, semblaven haver trobat nom definitiu... fins l'arribada de Buyse. En el full 179-II "San Juan de Plan" del "Mapa Topográfico Nacional" 25k, segona edició de l'any 2000, és on primer es diferencia entre pic dels "Gemelos" al Sud i pic de la "Montañeta o Veteranos" al Nord.

(6) És la Dent de Llardana, també anomenat Tucón de la Canal. Aquest últim nom és l'únic indicat en el full 179-II "San Juan de Plan", primera edició del 1989, del "Mapa Topográfico Nacional" 25k. Henri Brulle, durant la primera ascensió, al juliol del 1913, li va dir Grande Dent.

(7) És l'agulla de la cresta est del Crabioules, avui anomenada Agulla Jean Garnier. Presa, amb seguretat, de la cartografia de l'editorial Alpina, doncs figura una Agulla a l'est dels Crabioules ja en la primera edició del mapa "Alto valle del Ésera II - Posets", publicat el 1960. El gentilici actual prové de Buyse. Jean Garnier va morir el 1988, i el bateig està inclòs en la llista del primer llibre de Buyse del 1990. No figurava cap agulla en la llista que va publicar en la revista Pyrénées el 1988. Agulla de Crabioles sense alçada en el full 148 "Vielha", tercera edició del 1988, del "Mapa Topográfico Nacional" 50k i en el full 148-III del mapa 25k, primera edició del mateix any.

(8) Les alçades dels tres pics Occidentals de la Maladeta estan equivocades.

(9) El pic de Piedras Albas, veí del pic d'Aragüells, va figurar durant molts anys en la cartografia amb alçada de 3000 metres, pic número 3 de Estatas amb 3010 m. en el mapa-croquis de Léon Maury "Les Monts Maudits" del 1945. I en la primera edició del mapa d'Alpina "Alto valle del Ésera I - La Maladeta" del 1958, figura amb una alçada de 3000 m. Diverses cotes de 3000 metres al sud de l'estany "Cregüeña" en les edicions primera del 1934 i segona del 1950, del full 189  "Benasque" del "Mapa Topográfico Nacional" 50k. L'alçada actual és de 2993 m.

FTer (traduït per Carles)

 

Els tresmils fantasmes. Avantcim Nord de Sotllo.

El tresmils més occidental de la zona d'Estats, el Sotllo, està unit amb la Pica d'Estats mitjançant el coll fronterer de Sotllo, lloc on conflueixen les seues vies normals del Nord i del Sud. La frontera dibuixa al seu cim quasi un angle recte: d'una orientació Est-Oest provinent de la Pica, gira al seu cim a Sud-Nord fins el veí cim de Guins de l'Ase. El Sotllo és capçalera de tres importants valls: Al nordoest, la vall francesa de la Cometa d'Estats, al Sud la Vall Ferrera, i al nordoest la vall de Broate.

Pic Sotllo des de la Punta Verdaguer (Autor: Joseba Calzada)

La primera ascensió verificable del pic de Sotllo va ser l'efectuada per Jean d'Ussel el 1902. La toponímia, aquí, si serveix d'alguna cosa, és com a element de confusió. El nom antic a la part de la vall Ferrera d'aquestes muntanyes, inclosa la Pica d'Estats, sempre va ser Sulló. Però s'utilitzaven tant els noms de Sulló i d'Estats per a denominar al que avui és el coll de Sotllo (2893m.). La triangulació francesa es va recolzar en el vèrtex de primer ordre Montcalm, i l'espanyola va escollir com a vèrtex el més oriental dels tres cims de la Pica, la que avui és coneguda com Punta Gabarró, i el nom que va rebre aquest senyal va ser Sulló. El nom estrany aquí, per tant, és el de la Pica d'Estats (el veritable Sulló), els orígens del qual són incerts: tant pot ser un modernisme alçat des del coll veí, com hi ha qui suggereix que prové del punt on es trobaven antigament França, Espanya i Andorra. Però "estat és un concepte molt modern i, en aquest cas, el nom hauria de ser "tres estats"; com fins i fot pot tenir la mateixa arrel que Astazús o Estaubé en el sentit de lloc pastoral, del llatí statu [Robert Aymard]. Aclarir que el nom de l'actual pic Sotllo era el de pic del Port de Sulló.

A la fronterera cresta nord del Sotllo, just on s'abat cap al coll dels Guins de l'Ase, es presenta una agulla o avantcim per sobre dels 3000 metres que, segons la cartografia de l'ICC, està separada del cim principal per una bretxa de més de deu metres. A la cresta occidental i a una distància similar del cim, també existeix un altre avantcim de les mateixes característiques però de menor importància. Aquestes dues cotes no figuren a la llista Buyse de cotes restants. Està senyalada per Miguel Angulo en la seua obra "Pirineos. 1000 ascensiones. Vol. V", com a Avantcim Nord, amb una alçada de 3.050 m.

Sotllo i Sotllo Nord des del coll homònim (Autor: Joseba Calzada)

El 20 d'agost del 2009, Joseba Calzada pren medicions GPS a la bretxa, obtenint una alçada de 3054,9 m, i, a l'Avantcim Nord, 3066,7 m., amb un resultat per a la prominència d'11,8 m (la cartografia 1:5000 de l'ICC ofereix uns valors de 3047,3 m i 3058,2 m respectivament).

Cartografia 1:5000 de l'I.C.C.

Dades tècniques:

Bretxa Sotllo-Sotllo N ...... 31T x:367958 y:4725592 z:3054,9m
Sotllo N ................ 31T x:367957 y:4725611 z:3066,7m

Consulteu l'activitat en el següent link:
Sotllo Norte.

FTer (traduït per Carles)

Els tresmils fantasmes. Crabounouse nord.

A l'ombra del Pic Long, i en la seua vessant nord, s'hi troba l'estany Tourrat (gelat en occità). Fins a mitjans del segle passat, les llenques de glaç despreses de la, avui per avui, quasi desapareguda gelera nord, tenyien les seues aigües d'un verd pàlid característic. La seua ubicació en un dels llocs més desconeguts dels Pirineus, va fer que fos visitat bastant tard. Efectivament, al centre d'un circ de cims sobrepassant els 3000 metres, el seu accés natural des de Pragnères per la vall de Barrada està defensat pels ressalts difícilment transitables del cirs d'Érès Lits i la gorja de Marraut. Així, les portes d'entrada més normals són el coll de Pierrefitte, accessible des del pobles de Villenave per sobre de Luz; el coll Rabiet des de Barèges, on s'ubica el renovat refugi lliure Packe (el segon més antic dels Pirineus després del de Tucarroya, i com aquest, obra de Lourde-Rocheblave) i l'Hourquette de Bugarret des de Cap de Long.

Tanca la conca, a l'oest de l'estany Tourrat, un gran relleu granític que no forma grans cims. La zona es denomina Crabounouse i presenta tres lloms que quasi no destaquen un sobre l'altre. El cim culminant, la Pale de Crabounouse, és el naixement d'una important carena que es desenvolupa cap a l'oest, presentant els oblidats Pic de l'Espade i pic d'Estragna. Cap al nord, la gropa granítica descendeix suaument fins a prop de l'estany Rabiet, i rep el nom de Crète de Crabounouse. La vessant oest d'aquesta grupa és molt abrupta. Existeix per ella un itinerari totalment oblidat que aconsegueix la part cimera des del circ d'Érès Lits, seguint el salvatge recorregut del torrent i l'estany de Crabounouse.

El nom de Crabounouse, també Carbounouse, sembla referir-se a les roques entre gris i blavoses, carboníferes, que es troben en la seua vessant sudoest. Del llatí "carbon", en gascó "crabou" (Robert Aymard. Toponymie des trois milles).

L'aillament d'aquesta zona fa que la seua conquesta sigui relativament tardana. Malgrat figurar ja al mapa d'État-Major i d'una cita de Russell del 1868, no la xafaran, al mateix temps que els seus veïns Bugarret i Dent d'Estibère Male, fins al 13 d'agost de 1890, Brulle i De Monts, guiats per Célestin Passet i Bernat-Salles. Brulle menciona expressament les cinc puntes trobades.

El llom nord del trio, cota restant 1045 de Buyse, cumpleix amb les premises establertes, presentant una petita bretxa amb el cim principal. Luis Alejos es refereix a ella com un avantcim de la Pale de Crabounouse. També citen el trio Miquel Capdevila i Hipólito Maeso, desviant-se els dos lleugerament del seu recorregut per a anar xafar el cim nord.

Crabounouse i Crabounouse Nord des de la cresta oest del Pic Long (Autor: Joseba Calzada)

El 27 de juliol de 2008, Joseba Calzada i Agustín Bakaikoa, recorren els cims de Crabounouse i Bugarret. La seua medició a la bretxa que separa el cim central del nord presenta una prominència, per a aquest últim, d'11 metres.

Track de les puntes del Crabounouse (Autor: Joseba Calzada)

Dades tècniques:

Crabounouse Nord....... 31T x:262098 y:4743396 z:3021,5m
Coll .................. 31T x:262049 y:4743336 z:3010,5m
Pale de Crabounouse.... 31T x:261976 y:4743272 z:3028m

Es pot consultar l'activitat en aquest link:
Crabounouse Norte.

FTer (traduït per Carles)

Llista de tresmils de l'Anuari de "Montañeros de Aragón" (1968).

Al llibre de Juan Buyse "Los tresmiles del Pirineo" es recull un resum de llistes anteriors. Entre elles, l'autor se sorprèn d'haver trobat una llista, publicada per "Montañeros de Aragon" al 1968, la relació de cims de la qual, és, si més no, sorprenent. Ja hem vist d'on procedeix la sorpresa de Buyse (veure Llista de Almarza). Alberto Martínez Embid ha tingut l'amabilitat de remetre'ns còpia d'aquesta publicació. No creiem que sigui abusar de la seua confiança reproduir-la aquí.

Veient aquesta relació, i sense oblidar que és del 1968, no és d'estranyar que Buyse se'n faci creus i digui: "És fàcil d'imaginar el número d'interrogants que formularà el lector a la vista de tants disbarats. Notem que des d'aquesta publicació fins avui només han passat 22 anys. No hi haurà alguna errada en la data de la publicació?" (pàgina 128 de l'edició de 1990).

No hi ha errada en la data de publicació, Butlletí núm. 4 de "Montañeros de Aragón", del 1968, però sí en la de la confecció suposada per Buyse, ja que és una còpia de la llista d'Almarza del 1932. Qui va fer-ne el calc, no va tenir en compte que la llista d'Almarza es limitava exclusivament als tresmils aragonesos, i va extendre l'àmbit a tot el Pirineu. Afegim-hi que la relació de cims era acceptable al 1932, però ja no és en absolut al 1968. Buyse, encara amb dubtes, va donar per bona la data de la llista. "Montañeros de Aragón", en aquesta ocasió, es va columpiar amb tot l'equip.

Llista de tresmils publicada per "Montañeros de Aragón" al 1968.

FTer (traduït per Carles)

Els tresmils fantasmes. Campbieil Sud-sudoest o Pic Lentilla.

El pic Campbieil (3173 m) és un dels tresmils més fàcils de pujar. Robert Ollivier diu que es podria ascendir dalt d'una mula. El seu extens cim és un dels millor miradors pirinencs. És improbable que el capità Loupot fos el primer en arribar al cim en la seua campanya topogràfica de 1848, però, en tot cas, és la primera ascensió documentada. La seua extremitat sud presenta una elevació secundària dominant tres valls: el de Cap de Long, el de Piau-Engaly i el de Campbieil. En aquest extrem s'uneixen les crestes de Lentilla i la que puja de la Hourquette de Cap de Long. Rep el nom de pic Lentilla o Campbieil Sud-sudoest. Nosaltres llegim en la recent obra de Pascal Ravier "L'aventure du Néouvielle" que la lentilla (arveja, vicia pyrenaica) és una planta herbàcia grimpadora semblant a la llentia que abunda a la vall de Campbieil, en la vessant de Gèdre.

La història d'aquest punt i la seua consideració com pic de tresmil, sembla seguir el curs del Guadiana, tant apareix com desapareix, sense que existeixi una explicació gaire clara. Igual que el nom del cim principal, que dubta entre Campbieil i Badet. De fet, al proper pic de Badet li passa el mateix, alternant el seu nom amb el Campbieil. A més a més, la Commission de Topographie et de Toponymie de la Fédération de Sociétés Pyrénéistes abogava, al 1927, per l'ús del nom de Camp Biélh.

Ja en la "Guide des Pyrénées Centrales. Vol II", de Robert Ollivier, se cita aquest pic sud del Campbieil sense cap alçada. Torna a sortir en la llista de tresmils de 1975 de Sabino Echeandía, apareguda a la revista "Pyrenaica" com a Lentilla, de 3066 m. Surt també en la segona llsita de J.M. Feliu de 1978 amb el nom de Lentille i 3156 m. No figura en la llista de Jolfre, a la "Revue Pyrénéenne", de 1980. Buyse recolleix un pic Lentilla ja en la seua primera llista de 1986, a la revista "Muntanya", encara que li otorga una alçada de 3044, presa del mapa de l'IGN francès, ubicant-la, per tant, en plena aresta Lentilla. Continua apareixent en la llista publicada a la revista "Pyrénées" el 1988 i en el seu primer llibre en castellà i francès, ja amb el nom de Campbieil SSW i 3157 m.

Campbieil SSW o Lentilla des del cim del Campbieil (Autor: Jesús Mari Linaza)

I llavors, sorpresa, en la tercera edició del llibre de Buyse, desapareix de la llista. Segons l'autor, degut a la seua falta de prominència respecte al cim principal del Campbieil. Queda relegada a la llista de cotes restants amb el número 1049. L'obra de Miguel Angulo "Pirineos 1000 Ascensiones. Vol III" dóna per bona aquesta desaparició, al 1996. Miquel Capdevila no està conforme i així ho senyala en el seu llibre "Los tresmiles en 30 jornadas", del 1997, on manté el cim. L'any 2004, l'editorial Desnivel publica un llibre, obra de Lluís Borràs, el títol del qual "Tresmiles de los Pirineos. Guía práctica. 213 cumbres / Fichas técnicas" dóna a entendre que el número de tresmils de Buyse, 212, ha augmentat en un. Efectivament, torna a aparéixer el Campbieil SSW. D'aquí ve el número 213 per a enumerar els cims de tresmil metres als Pirineus i que ha sorprès a tants pirineïstes. Luis Alejos, en la seua "Guía de los 3000", el segueix citant com a avantcim del Campbieil.

Pic de Campbieil desde Lentilla (Autor: Jesús Mari Linaza)

El 18 d'agost del 2010, Jesús Mari Linaza medeix amb GPS, la prominència del Campbieil SSW obtenint un valor de 18 metres, i una alçada del cim de 3165 m.

Es pot consultar l'activitat al següent link:
Campbieil SSW o Lentilla.

Dades tècniques:

Campbieil...... 31T x:264527 y:4741943 z:3182m
Coll........... 31T x:264333 y:4741723 z:3147m
Lentilla....... 31T x:264302 y:4741609 z:3165m

La cartografia de l'IGN francès atorga a aquest punt una alçada de 3157 m.

FTer (traduït per Carles)

Hipólito Maeso Rueda.

La xifra màgica i capriciosa dels 3000 metres ha fet que molts muntanyencs encisats per la serralada pirinenca hagin tingut la iniciativa de completar tots els seus cims iguals o superiors a aquesta xifra mètrica. De llistes de cims n'hi hagut moltes des de l'inici del pirineïsme. Però en l'actualitat, a part de la llista del Centre Excursionista de Lleida, hi ha la llista dels 212 tresmils, que des del grup dels "Caçafantasmes" intentem complementar en base a la única regla objectiva que es va proposar des de l'equip que la va confeccionar: Que tingui un mínim de 10 metres de prominència. Amb això, podem trobar "nous" cims o descartar-ne alguns que no tenen l'esmentada prominència. I tot això, bàsicament gràcies a les noves mesures que ens faciliten els cada vegada més famosos GPS.

Cada vegada hi ha més muntanyencs que han completat l'ascensió als cims de més de tres mil metres dels Pirineus. Alguns ho han fet ja amb mèrit destacable: Jordi Farré i Jesús Almarza, del CEL, els van fer tots durant l'any 1998. Marta Alejandre i dos muntanyencs més els van fer tots en 52 dies seguits al setembre i l'octubre del 2010.

Per altra banda, hi ha en Javier Fernández, un noi valencià que, amb només 16 anys, al 2005, completava la llista de tresmils. En el cantó diametralment oposat, el "jove" Lluís Garrofé, de Tartareu (La Noguera), està a punt de completar la llista del CEL amb 80 anys!!!!

Però aquesta entrada la volem dedicar a l'alpinista Hipólito Maeso. Aquest madrileny de naixement, i pirineïsta d'adopció, a part de destacar per un currículum d'ascensions i escalades impressionant, té el que creiem que és una gesta difícil d'igualar: fer tots els cims de la lista dels 212 en 34 dies seguits d'activitat, i la immensa majoria en solitari.

Hipólito Maeso va fer aquestes ascensions durant l'estiu del 1999, precisament l'any que complia 50 primaveres, demostrant que no calia anar a cordilleres exòtiques per a fer gestes alpinístiques de primer ordre. La història de les seues ascensions està recollida en el llibre que ell mateix va publicar el 2001: "Qué bonitos son los Pirineos", tot i que en l'actualitat és bastant difícil ja de trobar.

Malauradament, 5 anys després, al juliol del 2004, l'Hipólito Maeso, juntament amb Roberto Vázquez, morien després d'ascendir, als Alps, la punta Dufour. El descens el van afrontar enmig d'una forta tempesta i amb importants ràfegues de vent que se'ls van endur per sempre.

A part de destacar les importants gestes que encara ara es poden fer als Pirineus, també voldríem destacar les aportacions que l'Hipólito va fer durant el seu recorregut, de cara a complementar la llista de tresmils. Així, en el llibre que hem esmentat, podem destacar diferents apunts i comentaris sobre els tresmils: parla de les enigmàtiques Agulles del Clot de la Hount, de cims que es passen sense ni adonar-se'n (tenen realment els 10 metres de prominència?), de la no inclusió en la llista dels 212 del pic Lentilla o Campbieil SSW, dels tres possibles cims de la Pale Crabounnouse, de la poca singularitat d'alguna de les agulles de la cresta de Lézat, de les dues puntes de l'Agulla Argarot (que el nou mapa de l'editoria Alpina ja reconeix i que els caçafantasmes hem confirmat com nou tresmil) o dels dubtes sobre el cim real de l'Agulla Russell Superior.

Portada del llibre escrit per Hipólito Maeso descrivint el seu recorregut pirinenc.

Contraportada de la mateixa obra.

Sense cap mena de dubte, per a nosaltres seria un honor que formés part del nostre equip de caçafantasmes.

Carles