El problema de la prominència.

Qualsevol llista que es pretengui realitzar de qualsevol sistema muntanyós ensopega amb un greu problema: qualsevulla manifestació de la naturalesa és un sistema caòtic. La premissa d'una llista consisteix principalment en ordenar l'univers estudiat i, per la seva mateixa naturalesa, el caos no es deixa ordenar amb facilitat.

Aquests sistemes tenen una característica comuna: mirats de lluny, semblen oferir un ordre en que són fàcilment identificables els punts que destaquen. A mesura que ens acostem, és a dir, ampliant l'escala de mesurament i observant més en detall, ens trobem que aquell ordre que veiem des de lluny es reprodueix amb elements similars. És cert que de menor importància, però no menys reals. Així podríem procedir, en teoria, ad infinitum. En els estudis moderns sobre sistemes caòtics, aquests es representen gràficament amb el que s'anomena un fractal. Un sistema muntanyós és un exemple clar de fractal. Només posant un límit a l'escala de mesura podrem enumerar els elements que ens interessen. Qualsevol variació en l'escala canvia el número d'elements a considerar.

Tenint en compte això, és fàcil percebre on hi ha el problema de fer un llistat de muntanyes: la mateixa definició de muntanya varia segons l'escala que emprem. Així, en una llista mundial de cims, dels Pirineus no figurarien més enllà d'una vintena de noms, i en una llista reduïda a la serralada, el nombre de cims a enumerar arribaria a uns quants centenars. A mesura que detallem, els cims secundàris que passaven inadvertits en una visió general, prenen més protagonisme. El pirineïsme, des dels seus inicis, intenta arribar al punt més alt de les muntanyes. Així, els punts alts són el nostre objecte d'estudi. Durant el llarg període pre-pirineista, el Midi d'Ossau es coneixia per un nom que distingia les seues dues puntes principals visibles de lluny: Jean i Pierre. A ningú li interessava res més d'aquesta muntanya. Amb l'adveniment del pirineïsme, la muntanya és explorada i s'hi descobreixen nous punts alts, fora dels dos principals, punts que reben nous noms: Pointe d'Aragon, Pointe de France, Aiguille Jean-Santé, Doigt de Pombie. Main de Pombie, Piton Sud-est ... Ha canviat l'escala a la que la muntanya és observada.

Cal fer notar que el nostre límit d'altura, els tresmil metres, és del tot irrellevant a aquest propòsit. Passarà el mateix problema pretenent enumerar els dosmils o la totalitat de cims que presenten els Pirineus.

Històricament, els tresmils pirinencs han pres rellevància a partir de la seua cita per algun dels primers pirineïstes que van explorar la serralada. Des del moment que alguna cosa té un nom, comença a existir. Moltes vegades, el fet de rebre un nom no va tenir res a veure amb la preponderància orogràfica, i sí amb l'estat d'ànim o la inspiració de qui va batejar. A la primera llista de tresmils de Lorenzo Almarza, notem que, tot i faltar cims importants com el Culfreda o Batua, es citen les tres puntes que presenta el Pic de Infern. La raó? La descripció que va realitzar Russell d'aquesta muntanya.

Amb aquest panorama, no són d'estranyar les discussions i faltes de trobada entre els elaboradors de llistes de tresmils. La mateixa orografia no ajuda i les diferents consideracions humanes no són el millor referent per arribar a un acord.

Sembla raonable aleshores, establir un paràmetre mesurable que serveixi com a límit inferior d'observació. Diferents llistats han proposat fins i tot una bateria d'ells, com ara: altitud, dominància, aïllament ... Hi ha un paràmetre que es repeteix a tots: la prominència. Es coneix com prominència la diferència d'altures entre el cim considerat i el punt baix, bretxa o coll, de més alçada que l'uneix a un altre cim més alt.

Es va haver d'esperar a la segona llista de Buyse per a corregir el llistat amb el matís de la prominència, establerta en 10 metres. Per què aquesta xifra i no una altra? A l'hora d'elaborar el catàleg de quatremils dels Alps es van escollir 30 metres, la longitud d'un llarg de corda de l'època clàssica. D'aquí pot intuir-se alguna resposta: Una prominència gran hauria reduït significativament el nombre de cims a la llista, fent desaparèixer cims amb un nom ja establert. Diversos cims compleixen per poc els 10 metres de baixada en tot el seu contorn, com per exemple, el Maubic respecte al Pic Long, el Pic Maleït respecte a la Punta d'Astorg. Fins i tot en la rigorosa llista alpina es troben excepcions, cas del Mont Blanc de Courmayeur, inclòs en la llista de 82 quatremils quan el seu desnivell cap al costat del Mont Blanc és de menys de deu metres. La història i el nom també compten.

Es pot pensar que 10 metres és molt poc. Depèn del que veiem, una elevació amb aquesta prominència en forma de turó, com la Tuca del Coll de Corones, pot semblar fins i tot ridícula, si en canvi té forma d'agulla, com el Gendarme d'Alba, ja comença a imposar un cert respecte.

Què tenim llavors? Una història del pirineïsme que té ja més de dos-cents anys, una llista de cims esmentats en aquest període i un factor mesurable que ve a corregir algun dels excessos de la història. Ara bé, aquest factor un cop establert, igual que treu, dóna.

Paisatge fractal generat amb el programa Terragen.

FTer (traduït per Carles)