Els tresmils fantasmes: Argarot Sud.

Des del mateix cim del monarca dels Pirineus, l'Aneto, es desenvolupa al sud-oest un llarga espinada, transversal a la corda principal dels Montes Malditos, separant les altes conques periglaciars de Corones a l'oest i Llosas a l'est. Aquesta cresta, que des de la seua extremitat meridional, el Pitó de Llosas (2.899 m), domina la vall de Vallibierna, presenta en el seu recorregut diverses bretxes i agulles. El conjunt es coneix com cresta de Llosas.

Entre les seues dos bretxes principals, la bretxa Inferior sota el Pitó de Llosas i la bretxa Superior als peus de l'Aneto, el seu tall, interromput per diverses fractures secundàries manté una altitud entre els 3000 i 3100 metres. Les agulles més cridaneres d'aquesta secció van ser explorades per primera vegada per Henri Brulle i el seu fill Roger guiats per Germain Castagné l'estiu de 1913. Havent conquerit les dues agulles més elevades, Le Bondidier va proposar, en l'Anuari del CAF de 1914, batejar-les en memòria dels dos primers conqueridors de l'Aneto, i d'aquí vénen els noms de Franqueville i Tchihatcheff. L'equip Brulle, mancat de temps, havia deixat tasca pendent, ja que restava verge l'agulla més meridional. Tasca que va ser escomesa per Jean Arlaud i Henri Sabadie el 1920. Lògicament van proposar per a ella el nom d'Argarot, el guia de la primera ascensió a l'Aneto, que des d'aleshores roman unit als seus dos clients. (Alberto Martínez Embid. Aneto, El monarca del Pirineo. Ediciones Desnivel. 2002).

Així com l'agulla septentrional, Franqueville, és el punt culminant al sud d'una estreta i llarga cresta, i la Central o Tchihatcheff es presenta amb una forma d'agulla monolítica, la meridional o Argarot té formes més massisses i extenses, presentant la característica de posseir dos cims, detall que no ha escapat a la vista d'alguns moderns cercadors de tresmils com Miquel Capdevila, Luis Alejos i el malaguanyat Hipólito Maeso en el seu recorregut integral pels tresmils el 1999. Tots ells van assenyalar l'aparent prominència que presentava el cim secundari de l'Agulla Argarot, situada al sud de la principal.

Vista de la cresta i les seues agulles des del vessant de Corones.

Aquest cim secundari té per a nosaltres un significat especial, donat que realitzar la seua mesura va ser el germen del nostre grup de Caçafantasmes. A l'estiu de 2007, quan un quartet d'avesats pirineistes, habituals dels fòrums de Mendiak i Pirineos3000, pretenen fer la cresta de Llosas, els suggereixo la conveniència de mesurar mitjançant els seus GPS la prominència de la cota en qüestió, identificada en el llistat de Juan Buyse com a cota restant 1101. Així ho fan el dia 1 de juliol i els resultats coincideixen amb les apreciacions dels autors esmentats. Una prominència al collet que separa els dos cims d'entre 13 i 14 metres. El nom proposat d'Argarot Sud el prenem del suggerit per Miquel Capdevila al seu llibre: Los tresmiles en treinta jornadas.

La via normal és la mateixa que per a la Agulla Argarot, partint de la Bretxa Inferior de Llosas o dels seus voltants ,per la banda de Corones, s'arriba bastant fàcilment a aquest avantcim. Els que hagin pujat per aquí amb intenció de fer l'Agulla Argarot és gairebé segur que han passat per ella. El seu cim és una gran llosa de granit plana i presenta cap a la Argarot un petit graó immediat al cim que es desgrimpa amb facilitat.

Sobre el cim de l'Argarot Sud.

A més, sempre que es realitza un estudi en profunditat com l'abordat per aquest equip de muntanyencs, pot sorgir la sorpresa per la part més inesperada. De l'anàlisi de les dades proporcionades pels GPS comprovem que la ubicació de les agulles de la cresta en els mapes d'Alpina estava equivocada. L'error prové de la cartografia base utilitzada, la de l'IGN espanyol, on comprovem que la Agulla Central o Tchihatcheff no està cartografiada. Falta, per tant, una agulla en els mapes. Editorial Alpina, tractant de representar les tres agulles sobre una base errònia, atribuïa el nom d'Agulla Tchihatcheff a l'Argarot. I on s'ubicava l'Agulla Argarot?, Efectivament, al lloc de l'Argarot Sud. Immediatament, vam comunicar les nostres dades a l'editorial, que les va acollir amb molt de gust, corregint la seua cartografia. Així, des del 2008, ja es troben correctament les tres agulles tradicionals i s'identifica a la cota restant 1101 de Buyse amb el nom d'Argarot Sud.

Waypoints indicats sobre l'antiga edició del mapa Alpina. Comproveu la ubicació incorrecta de les agulles en ell.

Edició del mapa d'Alpina corresponent a juliol de 2008 amb la situació de les agulles corregida.

Podeu consultar l'activitat en els següents links:
Mattin : Cresta de Llosas
Igertu : Cresta de Llosas

Dades tècniques:

Argarot Sud :..................... 31T x: 306948 i: 4721922 z: 3039,1
Bretxa Argarot Sud-Argarot :...... 31T x: 306956 i: 4721959 z: 3024,9
Agulla Argarot :................... 31T x: 306955 i: 4721997 z: 3040,3
Bretxa Argarot-Tchihatcheff :..... 31T x: 306990 i: 4722029 z: 3013,1
Agulla Tchihatcheff :.............. 31T x: 307021 i: 4722035 z: 3049,2
Bretxa Tchihatcheff-Franqueville: 31T x: 307041 i: 4722053 z: 3015,5
Agulla Franqueville :.............. 31T x: 307122 i: 4722076 z: 3068,6

FTer (traduït per Carles)

El problema de la prominència.

Qualsevol llista que es pretengui realitzar de qualsevol sistema muntanyós ensopega amb un greu problema: qualsevulla manifestació de la naturalesa és un sistema caòtic. La premissa d'una llista consisteix principalment en ordenar l'univers estudiat i, per la seva mateixa naturalesa, el caos no es deixa ordenar amb facilitat.

Aquests sistemes tenen una característica comuna: mirats de lluny, semblen oferir un ordre en que són fàcilment identificables els punts que destaquen. A mesura que ens acostem, és a dir, ampliant l'escala de mesurament i observant més en detall, ens trobem que aquell ordre que veiem des de lluny es reprodueix amb elements similars. És cert que de menor importància, però no menys reals. Així podríem procedir, en teoria, ad infinitum. En els estudis moderns sobre sistemes caòtics, aquests es representen gràficament amb el que s'anomena un fractal. Un sistema muntanyós és un exemple clar de fractal. Només posant un límit a l'escala de mesura podrem enumerar els elements que ens interessen. Qualsevol variació en l'escala canvia el número d'elements a considerar.

Tenint en compte això, és fàcil percebre on hi ha el problema de fer un llistat de muntanyes: la mateixa definició de muntanya varia segons l'escala que emprem. Així, en una llista mundial de cims, dels Pirineus no figurarien més enllà d'una vintena de noms, i en una llista reduïda a la serralada, el nombre de cims a enumerar arribaria a uns quants centenars. A mesura que detallem, els cims secundàris que passaven inadvertits en una visió general, prenen més protagonisme. El pirineïsme, des dels seus inicis, intenta arribar al punt més alt de les muntanyes. Així, els punts alts són el nostre objecte d'estudi. Durant el llarg període pre-pirineista, el Midi d'Ossau es coneixia per un nom que distingia les seues dues puntes principals visibles de lluny: Jean i Pierre. A ningú li interessava res més d'aquesta muntanya. Amb l'adveniment del pirineïsme, la muntanya és explorada i s'hi descobreixen nous punts alts, fora dels dos principals, punts que reben nous noms: Pointe d'Aragon, Pointe de France, Aiguille Jean-Santé, Doigt de Pombie. Main de Pombie, Piton Sud-est ... Ha canviat l'escala a la que la muntanya és observada.

Cal fer notar que el nostre límit d'altura, els tresmil metres, és del tot irrellevant a aquest propòsit. Passarà el mateix problema pretenent enumerar els dosmils o la totalitat de cims que presenten els Pirineus.

Històricament, els tresmils pirinencs han pres rellevància a partir de la seua cita per algun dels primers pirineïstes que van explorar la serralada. Des del moment que alguna cosa té un nom, comença a existir. Moltes vegades, el fet de rebre un nom no va tenir res a veure amb la preponderància orogràfica, i sí amb l'estat d'ànim o la inspiració de qui va batejar. A la primera llista de tresmils de Lorenzo Almarza, notem que, tot i faltar cims importants com el Culfreda o Batua, es citen les tres puntes que presenta el Pic de Infern. La raó? La descripció que va realitzar Russell d'aquesta muntanya.

Amb aquest panorama, no són d'estranyar les discussions i faltes de trobada entre els elaboradors de llistes de tresmils. La mateixa orografia no ajuda i les diferents consideracions humanes no són el millor referent per arribar a un acord.

Sembla raonable aleshores, establir un paràmetre mesurable que serveixi com a límit inferior d'observació. Diferents llistats han proposat fins i tot una bateria d'ells, com ara: altitud, dominància, aïllament ... Hi ha un paràmetre que es repeteix a tots: la prominència. Es coneix com prominència la diferència d'altures entre el cim considerat i el punt baix, bretxa o coll, de més alçada que l'uneix a un altre cim més alt.

Es va haver d'esperar a la segona llista de Buyse per a corregir el llistat amb el matís de la prominència, establerta en 10 metres. Per què aquesta xifra i no una altra? A l'hora d'elaborar el catàleg de quatremils dels Alps es van escollir 30 metres, la longitud d'un llarg de corda de l'època clàssica. D'aquí pot intuir-se alguna resposta: Una prominència gran hauria reduït significativament el nombre de cims a la llista, fent desaparèixer cims amb un nom ja establert. Diversos cims compleixen per poc els 10 metres de baixada en tot el seu contorn, com per exemple, el Maubic respecte al Pic Long, el Pic Maleït respecte a la Punta d'Astorg. Fins i tot en la rigorosa llista alpina es troben excepcions, cas del Mont Blanc de Courmayeur, inclòs en la llista de 82 quatremils quan el seu desnivell cap al costat del Mont Blanc és de menys de deu metres. La història i el nom també compten.

Es pot pensar que 10 metres és molt poc. Depèn del que veiem, una elevació amb aquesta prominència en forma de turó, com la Tuca del Coll de Corones, pot semblar fins i tot ridícula, si en canvi té forma d'agulla, com el Gendarme d'Alba, ja comença a imposar un cert respecte.

Què tenim llavors? Una història del pirineïsme que té ja més de dos-cents anys, una llista de cims esmentats en aquest període i un factor mesurable que ve a corregir algun dels excessos de la història. Ara bé, aquest factor un cop establert, igual que treu, dóna.

Paisatge fractal generat amb el programa Terragen.

FTer (traduït per Carles)

Llista de tresmils de Lorenzo Almarza (1932).

Quan Juan Buyse narra la història de les llistes de tresmils al seu llibre, cita, com a llista més antiga, la publicada per la Unió Excursionista de Catalunya el juny de 1935. Igualment, cita una llista apareguda el 1968 al Butlletí de Montañeros de Aragón. Sobre aquesta segona, remarca l'estranyesa que li produeix, en una data relativament tan recent, trobar uns noms que destil·len antiguetat, al costat d'unes altituds una mica estranyes. Hauria hagut d'investigar més, ja que, segons ens ha comunicat amablement Alberto Martínez Embid, es tracta de la reproducció, l'any 1968, d'una llista molt més antiga que va veure la llum el 1932. És per tant la primera llista de tresmils de la que es té notícia.

El seu autor va ser Lorenzo Almarza Mallaina, fundador de Montañeros de Aragón. La publicació original va tenir lloc a la revista Aragón núm. 81, el juny de 1932.

Vegem les paraules que aquesta llista mereix de la Junta Directiva de Montañeros de Aragón:

"Ha sorgit la feliç iniciativa que refon ideals, activitats i entusiasme de tots els que venim fent tasca pirinenca. Lorenzo Almarza, el nostre president d'honor, un veritable patriarca del Pirineu aragonès, crea, per mitjà de l'exposició i reglaments que a continuació es detallen, un trofeu, per adjudicar l'amant de la muntanya que millor puntuació obtingui en una ruta de pics de més de 3000 metres.
"De tal magnitud i importància pirinenca és la prova instituïda, que l'honor dispensat pel nostre president honorari a l'atorgar a Montañeros de Aragón el suport a l'empresa, ve a corroborar l'afecte que a l'entitat professa, i la identificació dels que integrem aquesta família muntanyenca amb qui va ser un dels fundadors de la mateixa.
Esportivament, serà aquest estímul creat, el de major envergadura, per la competència que s'estableix entre els afiliats a un ideal comú en el meravellós escenari de l'alta muntanya aragonesa.
Montañeros de Aragón sent avui com mai la satisfacció de veure encimbellada la seua obra, i plasmada en la següent iniciativa la cega fe, l'entusiasme i la tenacitat que ens porta i portarà sempre cap a la naturalesa suprema, ingent i abordable.
Per al president honorari, la nostra devoció acostumada i elogis.
La Junta Directiva de Montañeros de Aragón."

Qui diu que la competició a la muntanya és recent? Efectivament, es tracta d'un concurs premiat amb un trofeu: la Copa Almarza dels 3000 metres aragonesos. Per a això s'efectua un llistat de pics de 3000 aragonesos, i uns pocs francesos propers a la frontera. Lorenzo Almarza havia d'intuir el futur de les llistes de tresmils ja que adverteix: "La llista de pics abans esmentats és la primera vegada que es publica. No pretenc que no es corregeixi i augmenti, només faré present que he escalat la majoria d'ells i que l'alçada que els assigno no està comprovada per mi, i sí treta de diferents plans i estudis, i en cas molt freqüent de discrepància, he optat per la que crec més racional. "

El concurs es basa, molt en línia amb el que estableix Jean Arlaud i els seus camarades en el Groupe des Jeunes, en una puntuació assignada a cada pic segons la seua alçada, una puntuació afegida per ascensions hivernals, i un plus de punts per la col·locació al cim del llibre de registre corresponent.

Citem, sens més, aquesta primera llista de tresmils pirinencs en la seva totalitat:

Aneto	3404
Posets	3371
Maladeta	3354	(Pic Maleït)
Perdido	3352
Cilindro	3327
Maladeta - E	3312	(Pic de la Maladeta)
Vignemale	3298
Tempestades	3289
Sum de Ramón	3259	(Soum de Ramond)
Marmore	3253	(Marboré)
Corbillone	3246
Espadas	3226	(Pic Cerbillona)
Central	3223
Perdiguero	3220
Oo	3220	(Pic dels Gourgs-Blancs)
Montterran	3218	(Pic Montferrat)
Maladeta - O	3204	(Algun dels pics occ. de la Maladeta, probablement Pic Sayó)
Rousell	3201	(Pic Russell)
Cuello de Alba	3187	(Probablement el Pic Mir)
Petard	3178	(Gran Bachimala)
Munia	3150
Balaitus	3148
Pie	3147	(?)
Taillon	3146
Sierra Morena	3144
Royo	3130
Tapou	3121
Epaule	3118	(Espatlla de Marboré)
Diente de Alba	3114
Maupas	3110
Pico de Alba	3096
Trumuse	3086	(Pic de Troumouse)
Infierno	3081	(Pic de l'Infern Central)
Araguells	3077
Pie del Infierno	3073	(Pic de l'Infern Occ.)
Valibierna	3067
Fondella	3064
Baquo	3060
Arollas	3060	(Pic de l'Infern Or.)
Boum	3060
Eriste	3056
Cuello M Perdido	3049	(Podria correspondre a algun dels Pics de Baudrimont)
Arruye	3039	(Mont Arrouy, al circ de Troumouse. Alçada 2888)
Gabieton	3033
Carmo Negro	3030
Beraldi	3026
Peña Blanca	3025	(Pic de Peña Blanca, al circ de Troumouse. Alçada 2905)
Algas	3025
Niscle	3020	(Punta de las Olas)
Baccimalle	3020	(Cuspide de Bachimala, és un altre nom de la Gran Facha)
Tours	3018	(Torre de Marboré)
Torreta	3012	(Pic de la Forqueta)
Lausseras	3010	(Robiñera)
Casco	3006
Gran Fach	3006	(Gran Facha)
Mulieres	3005
Bachimale	3000	(Pic Abeillé)

En total 57 pics, alguns certament difícils de situar. Hem respectat la grafia i altituds originals, i s'indiquen entre parèntesis els noms actuals en aquells casos més problemàtics.

FTer (traduït per Carles)

Els tresmils pirinencs.

Els moviments tectònics originen, fa 35 milions d'anys, la col·lisió de les plaques ibèrica i eurasiàtica, germen d'un plegament que donarà origen a la cadena muntanyenca avui coneguda com Pirineus.
Durant milers d'anys no van existir tresmils als Pirineus. Els cims estaven allà, però no s'havien mesurat i només hi havia una vaga consciència d'ells. Des de les primitives poblacions, per als qui habitaven la part central de la serralada o l'observaven des de la llunyania, hi havia unes muntanyes que suposaven més altes que altres, donat que es cobrien de neu bona part de l'any. Les seues formes o agrupacions de cims inspirarien diversos noms per a elles, però no hi havia una idea clara sobre la complexa estructura de cims i valls, fora de certs passos freqüentats des d'antic. Aquest coneixement pertanyia als seus habitants més propers, i ells prou feina tenien amb aprofitar els recursos que la muntanya posava al seu abast al vaivé de les estacions, com per a preocupar-se de difondre'l, en el cas que a algú li hagués interessat.
La definició del "Sistema mètric de pesos i mesures" a la França revolucionària del 1.799 i la seua gradual adopció (en els Regnes d'Espanya el 1.849), al costat dels treballs topogràfics realitzats durant els segles XVIII i XIX, i la fascinació que produeixen els números rodons, donen lloc al naixement dels tresmils pirinencs que comencen a aparèixer en les primitives llistes de cims que els oficials geodèsics i posteriorment els cartògrafs van elaborant. Allà figuren, amb noms que avui ens resulten estranys, però alhora familiars, barrejats amb altres cims de menys alçada, a l'espera de ser descoberts pels incipients pirineïstes. Els qui, inicialment des de la vessant nord comencen, com en altres parts, per dirigir les seues mirades i després els seus passos cap els cims més alts.

Les llistes de tresmils.
Al llarg dels dos-cents anys d'història del pirineïsme s'han elaborat un considerable nombre de llistes de tresmils. Hi ha una característica comuna a totes elles, i és que es recolzen en les seues predecessores afegint algunes cims, cosa lògica a falta d'un estudi exhaustiu sobre el tema. Atesa la complexitat orogràfica, sempre apareix una nova elevació que a ulls de qui l'observa té tants o més mèrits per estar en una llista que altres que ja hi són, característica aquesta que arriba fins i tot fins a les llistes més actuals. I així, per acumulació, el nombre de tresmils va creixent. Aquelles llistes que coneguem tractarem de reflectir-les en aquest Blog. És interessant observar com es van particularitzant cada vegada més cims amb el pas del temps.

Le cirque de Gavarnie, dessin de Franz Schrader d'après nature. Nouvelle géographie universelle, t.2: La France, 1877.

FTer (traduït per Carles)

La primera fita.

Estiu de 1787, llac d'Oncet.

Fa un any que Michel Gabriel Paccard i Jacques Balmat han trepitjat l'encara sard cim del Mont Blanc. Fa un any també, a centenars de toeses (encara no existeix el metre), allà on el Golf de Biscaia traça la seua corba, uns homes mesuren la base del que promet ser un viatge apassionant. La Comissió de Límits s'ha posat en marxa. La seua missió, cartografiar la frontera Hispano-Francesa definida al Tractat dels Pirineus de 1659. Un petit monument recorda la signatura del tractat a l'illa dels Faisans, en plena desembocadura del riu Bidasoa.

El viatge que els ha de portar fins al Mediterrani, mesurant per primera vegada els Pirineus, només durarà nou anys. Els esdeveniments polítics interrompen la progressió de Junker i Heredia quan s'estan endinsant al gran massís calcari. Les seues mesures cauran en l'oblit durant llargs anys.

Però altres persones s'han proposat una missió semblant: Jean Vidal i Henri Reboul volen descobrir com en són, d'altes, les muntanyes que limiten França pel sud. És una missió científica civil i totalment privada, pel gust del descobriment.

Al 1786, és Reboul qui realitza una campanya de la qual quasi no hi ha dades. Se sap, però, que va ascendir al Pic d'Anie. A l'any següent, se li uneix Vidal per a una campanya estiuenca durant els mesos de juliol i agost.

I així arribem a la nostra data clau: el 8 d'agost de 1787, un any exacte després de la conquesta del Mont Blanc. Els dos savis descendeixen del Pic del Midi pel llac d'Oncet. A la vora del llac, sorgeix la casualitat: una caravana de turistes es dirigeix cap al cim. Se saluden, i conversen. Entre els nouvinguts, un nom, Ramond de Carbonnieres, acompanyant al seu senyor, el cardenal de Rohan. Intercanvien opinions. Des d'on es troben, hi ha una vista privilegiada de gran part de la serralada. Reboul apunta: el Pic du Midi és irrellevant, les grans muntanyes són allà, cap al sud. Allà hi ha gel, geleres, com als Alps. Assenyala amb la mà i enumera el que coneix, el que ha mesurat. En aquell moment, per a ell, la muntanya més alta dels Pirineus és una cúpula nevada que s'alça en la mateixa direcció que Gavarnie. Descobrirà la supremacia de les Maladetes en una tercera campanya, dos anys més tard.

Segons Beraldi, allà, en aquell instant, neixen els Pirineus tal com avui els entenem.

Ramond es comença a interessar per quelcom encara indefinit. Més tard, a Bareges, on s'allotgen, obtenen de Reboul un perfil pres des del Pic du Midi. Sorgeix allà l'impuls que el portarà a voler ser el primer a conquerir aquesta cúpula nevada, el sostre dels Pirineus? Cúpula que desapareix en aproximar-se a ella, el Montperdut.

Croquis dels Pirineus realitzat per Reboul i Vidal des del Pic de Midi de Bigorre. Rammond de Carbonnieres. Observations faites dans les Pyrénées, pour servir de suite a des observations sur les Alpes. Paris, 1789.

Bibliografia: Henri Beraldi: Balaitous et Pelvoux. Rando Editions, 2004. Textes originals publicats el 1907 i 1910.

FTer (traduït per Carles)

PRESENTACIÓ.

Benvingut a aquest Blog.

Ets un o una amant de la Muntanya? Dels Pirineus en particular?

Consideres, com nosaltres, que els seus cims més elevats mereixen l'esforç que costa arribar-hi?

Des del cim d'un tresmil, envoltat en totes direccions per un encrespat mar de cims, has sentit el gust d'allò desconegut i, has somiat a tenir el temps, els recursos, la capacitat, de poder pujar a totes ells. Has sentit que la felicitat era allà dalt?. O més exactament, en el simple fet de posar-se a caminar cap a un objectiu desconegut. Enhorabona! Has fet el primer pas.

No vam ser els primers a experimentar aquesta sensació. Altres la van sentir abans, ells ens van indicar el camí. Tot va començar com un solitària fita al mig del trajecte. A mesura que el temps ho anava desdibuixant, altres aportaven el seu muntet de pedres. Aviat va quedar configurat un camí, una direcció. Aquelles primitives fites gairebé no s'aprecien, ara per ara. Però la senda ha quedat marcada. Però, si busquem bé, acabarem per veure-les. En la nostra mà està el netejar-los de la brolla que els envolta. Fent-ho ens sentirem una mica com qui, fa molt temps, els va col·locar. I per un instant, per un sol instant, viurem aquell temps que ha configurat el nostre.

Aquest Blog vol seguir aquell camí. Com en la millor tradició dels peregrins, seguim els passos dels nostres predecessors. El tema: la Muntanya; com a marc: els Pirineus; el camí: els seus cims més elevats.

Sí, sens menystenir altres cims, tractarem sobre els tresmils. Parlant dels Pirineus, els tresmils formen el caràcter d'aquesta serralada. No són inhumans com els alts cims de l'Himàlaia i del Karakorum. No són freds com els quatremils dels Alps. Estenent-se al llarg de 450 km de l'Atlàntic al Mediterrani, estan tan sotmesos a la llum i la calor que caracteritzen aquest últim, com a les boires i al fred provinents del Golf de Biscaia. Aquests dos extrems modulen el pas de les estacions i tant es pot arribar a un tresmil en samarreta i pantalons curts, com ser necessari l'ús de material hivernal i conèixer el seu ús.

Hem posat un límit en els tres mil metres d'alçada. Som conscients que mesurar en metres, fer servir el sistema decimal, la mateixa concepció del metro, són convencions humanes que poc tenen a veure amb la realitat de les valls i muntanyes pirinenques. Per sota de la màgica xifra hi ha la mateixa varietat i bellesa que per sobre. No obstant això, en la tradició pirinenca, els cims que sobrepassen aquesta xifra han estat objecte d'una atenció especial. Com l'afició a pujar a les muntanyes anava a ignorar els punts més alts? Als Pirineus, aquests punts més alts són els tresmils.

FTer (traduït per Carles)