La primera fita.

Estiu de 1787, llac d'Oncet.

Fa un any que Michel Gabriel Paccard i Jacques Balmat han trepitjat l'encara sard cim del Mont Blanc. Fa un any també, a centenars de toeses (encara no existeix el metre), allà on el Golf de Biscaia traça la seua corba, uns homes mesuren la base del que promet ser un viatge apassionant. La Comissió de Límits s'ha posat en marxa. La seua missió, cartografiar la frontera Hispano-Francesa definida al Tractat dels Pirineus de 1659. Un petit monument recorda la signatura del tractat a l'illa dels Faisans, en plena desembocadura del riu Bidasoa.

El viatge que els ha de portar fins al Mediterrani, mesurant per primera vegada els Pirineus, només durarà nou anys. Els esdeveniments polítics interrompen la progressió de Junker i Heredia quan s'estan endinsant al gran massís calcari. Les seues mesures cauran en l'oblit durant llargs anys.

Però altres persones s'han proposat una missió semblant: Jean Vidal i Henri Reboul volen descobrir com en són, d'altes, les muntanyes que limiten França pel sud. És una missió científica civil i totalment privada, pel gust del descobriment.

Al 1786, és Reboul qui realitza una campanya de la qual quasi no hi ha dades. Se sap, però, que va ascendir al Pic d'Anie. A l'any següent, se li uneix Vidal per a una campanya estiuenca durant els mesos de juliol i agost.

I així arribem a la nostra data clau: el 8 d'agost de 1787, un any exacte després de la conquesta del Mont Blanc. Els dos savis descendeixen del Pic del Midi pel llac d'Oncet. A la vora del llac, sorgeix la casualitat: una caravana de turistes es dirigeix cap al cim. Se saluden, i conversen. Entre els nouvinguts, un nom, Ramond de Carbonnieres, acompanyant al seu senyor, el cardenal de Rohan. Intercanvien opinions. Des d'on es troben, hi ha una vista privilegiada de gran part de la serralada. Reboul apunta: el Pic du Midi és irrellevant, les grans muntanyes són allà, cap al sud. Allà hi ha gel, geleres, com als Alps. Assenyala amb la mà i enumera el que coneix, el que ha mesurat. En aquell moment, per a ell, la muntanya més alta dels Pirineus és una cúpula nevada que s'alça en la mateixa direcció que Gavarnie. Descobrirà la supremacia de les Maladetes en una tercera campanya, dos anys més tard.

Segons Beraldi, allà, en aquell instant, neixen els Pirineus tal com avui els entenem.

Ramond es comença a interessar per quelcom encara indefinit. Més tard, a Bareges, on s'allotgen, obtenen de Reboul un perfil pres des del Pic du Midi. Sorgeix allà l'impuls que el portarà a voler ser el primer a conquerir aquesta cúpula nevada, el sostre dels Pirineus? Cúpula que desapareix en aproximar-se a ella, el Montperdut.

Croquis dels Pirineus realitzat per Reboul i Vidal des del Pic de Midi de Bigorre. Rammond de Carbonnieres. Observations faites dans les Pyrénées, pour servir de suite a des observations sur les Alpes. Paris, 1789.

Bibliografia: Henri Beraldi: Balaitous et Pelvoux. Rando Editions, 2004. Textes originals publicats el 1907 i 1910.

FTer (traduït per Carles)

PRESENTACIÓ.

Benvingut a aquest Blog.

Ets un o una amant de la Muntanya? Dels Pirineus en particular?

Consideres, com nosaltres, que els seus cims més elevats mereixen l'esforç que costa arribar-hi?

Des del cim d'un tresmil, envoltat en totes direccions per un encrespat mar de cims, has sentit el gust d'allò desconegut i, has somiat a tenir el temps, els recursos, la capacitat, de poder pujar a totes ells. Has sentit que la felicitat era allà dalt?. O més exactament, en el simple fet de posar-se a caminar cap a un objectiu desconegut. Enhorabona! Has fet el primer pas.

No vam ser els primers a experimentar aquesta sensació. Altres la van sentir abans, ells ens van indicar el camí. Tot va començar com un solitària fita al mig del trajecte. A mesura que el temps ho anava desdibuixant, altres aportaven el seu muntet de pedres. Aviat va quedar configurat un camí, una direcció. Aquelles primitives fites gairebé no s'aprecien, ara per ara. Però la senda ha quedat marcada. Però, si busquem bé, acabarem per veure-les. En la nostra mà està el netejar-los de la brolla que els envolta. Fent-ho ens sentirem una mica com qui, fa molt temps, els va col·locar. I per un instant, per un sol instant, viurem aquell temps que ha configurat el nostre.

Aquest Blog vol seguir aquell camí. Com en la millor tradició dels peregrins, seguim els passos dels nostres predecessors. El tema: la Muntanya; com a marc: els Pirineus; el camí: els seus cims més elevats.

Sí, sens menystenir altres cims, tractarem sobre els tresmils. Parlant dels Pirineus, els tresmils formen el caràcter d'aquesta serralada. No són inhumans com els alts cims de l'Himàlaia i del Karakorum. No són freds com els quatremils dels Alps. Estenent-se al llarg de 450 km de l'Atlàntic al Mediterrani, estan tan sotmesos a la llum i la calor que caracteritzen aquest últim, com a les boires i al fred provinents del Golf de Biscaia. Aquests dos extrems modulen el pas de les estacions i tant es pot arribar a un tresmil en samarreta i pantalons curts, com ser necessari l'ús de material hivernal i conèixer el seu ús.

Hem posat un límit en els tres mil metres d'alçada. Som conscients que mesurar en metres, fer servir el sistema decimal, la mateixa concepció del metro, són convencions humanes que poc tenen a veure amb la realitat de les valls i muntanyes pirinenques. Per sota de la màgica xifra hi ha la mateixa varietat i bellesa que per sobre. No obstant això, en la tradició pirinenca, els cims que sobrepassen aquesta xifra han estat objecte d'una atenció especial. Com l'afició a pujar a les muntanyes anava a ignorar els punts més alts? Als Pirineus, aquests punts més alts són els tresmils.

FTer (traduït per Carles)