dijous, 12 de setembre del 2013

LLista de tresmiles de Joan García (1983).

Joan García, soci del Club Excursionista Pirenaic de Barcelona, publica al Butlletí de l'entitat, el 1983, una nova llista de tresmils. En aquest cas, és el resultat de la seua activitat muntanyenca. En el transcurs de cinc anys, d'agost del 1977 al mateix mes del 1982, l'autor va pujar a la totalitat dels 138 tresmils censats en la seua llista, en 75 dies d'activitat. Una llista completa, ben detallada, va ser publicada als butlletins núm. 296, 297, 298 i 299 del Club al 1983. No hem pogut trobar el núm. 299. A més a més, Joan García cita que la llista completa fou publicada prèviament al Butlletí núm. 284. Ignorem a quin any pertany, doncs tampoc hem pogut trobar-lo. Joan García fa referència en la seua segona publicació a dues llistes prèvies que va poder trobar, que ignorem quines van poder ser, doncs se citen al núm. 299. Si algun lector d'aquest Blog pot facilitar-nos informació dels dos butlletins que no hem pogut trobar (284 i 299 del Club Excursionista Pirenaic), li ho agrairíem infinitament.

Joan García, igual que Manuel Cortés en la seua llista del 1977, divideix la serralada en diferents zones o massissos, i ordena aquests d'Oest a Est. Aquesta agrupació és la que posteriorment utilitzarà Buyse. També indica la seua ubicació nacional, utilitzant "E" per als pics espanyols, "F" per als francesos i "E-F" per als que fan frontera.

A més a més de la llista de cims, Joan García assenyala els accessos a cada massís, la cartografia, guies i una sèrie d'anotacions del màxim interès respecte a toponímia, història i circumstàncies d'alguns cims, remarcant algunes discrepàncies en alçades i alguns cims que ells considera anònims, el que, previsiblement, condicionarà futures llistes i alguns desencontres toponímics.

Reproduïm a continuació els tres mils de la llista de Joan García, afegint, pel seu interès, les anotacions que va realitzar; aquestes anotacions s'indiquen mitjaçant xifres al costat del nom afectat. Per a les nostres anotacions, en aquest cas, utilitzarem lletres. La zona de la Pica d'Estats es relata en el Butlletí que ens falta i per aquesta raó no la reproduïm.

Balaitous-Infiernos      
       
Frondella Occ. (1) 3006m E  
Frondella Central 3025m E  
Frondella Oriental 3063m E  
Pico Anónimo (Aiguille Cadiar) 3022m E (a)
Balaitous (Pico Moros) 3144m E-F (b)
Torre de Costerillou (T. Cadier) 3049 E-F  
Aguja d'Usell 3022m E-F  
Gran Facha 3005m E-F  
Infierno Occ. (2) 3076 E  
Infierno Cent. 3072 E  
Infierno Or. 3056 E  
Pico de los Arnales (3) 3006m E  
Garmo Negro (4) 3051m E  
Pico de Algas (Pico de la Bandera) 3021m E (c)
Pico Arnalas (Argualas, Arualas) 3046m E (d)


(1) En el mapa del IGN (Carte Touristique 274), aquest cim està clarament situat, no així en el de la Ed. Alpina, en el qual, les corbes de nivell que l'assenyalen, ni tan sols arriba a la cota dels tres mil metres. Aquest és, per tant, un dels pics que no apareix com un tres mil definit, si es tenen en compte les discrepàncies entre ambdues fonts d'informació.

(2) Segons la guia del C.E.C. (Vignemale-Monte Perdido), el conjunt dels tres pics és conegut també com "Quijada de Pondiellos".

(3) Referent a la toponímia i a l'altitud d'aquest cim, com dels tres següents, les diferències entre les distintes fonts d'informació consultades són considerables. Tenint en compte aquesta confusió i que s'ha d'optar per un criteri determinat, s'ha escollit el del mapa de la Ed. Alpina.
(4) El conjunt d'aquest cim i els dos següents es denomina com a "Picos de las Argualas". L'Argualas fou el primer tres mil assolit en territori espanyol i per un espanyol (V.Heredia i R.Junker el 1790).

(a) És el cim que figura com Pic Anònim en la cartografia oficial espanyola. Malgrat això, va ser batejada com a Pic Cadier per la Comission de Toponymie et de Topographie a l'agost del 1919.

(b) (c) Per a una explicació dels topònima Moros i La Bandera, vegi's l'entrada d'aquest Blog corresponent a la llista de Salvador Morales (1973).

(d) El nom d'Arnalas per al cim de l'Argualas apareix en la cartografia oficial espanyola del 1936.

Vignemale      
       
Pique-Longue (G.Vignemale) 3298m E-F  
Pitón Carré (Jumeaox) 3197m F (e)
Punta Chausenque (1) 3204m F  
Petit Vignemale (2) 3032m F  
Pico del Clot de la Hount 3289m E-F  
Pico de Cerbillona 3247m E-F  
Pico Central 3235m E-F  
Montferrat 3219m E-F  
Gran Tapou 3150m E-F  
Tapou Milieu 3130m E-F  


(1) Aquest és el pic més alt del Pirineu situat completament en territori francès.

(2) És sense dubtar el tresmil que ofereix la més ràpida i curta ascensió, des d'una base ben definida, com és el refugi de Baysellance. Però l'accés al citat refugi, ja no és ni tan curt ni tan ràpid.

(e) Pitón Carré o Jumeaux, nom utilitzat a la Guía Ollivier Vignemale-Monte Perdido del 1968.

Marboré-Monte Perdido      
       
Gabietous Occ. (1) 3034m E  
Gabietous Or. 3031m E-F  
Taillón 3144m E-F  
El Casco 3006m E-F  
Torre de Marboré 3009m E-F  
Espalda de Marboré 3073m E-F  
Pic Occ. de la Cascada (2) 3095m E-F  
Pic Central de la Cascada 3106m E-F  
(Pic Brulle)      
Pic Or. de la Cascada 3161m E-F  
Marboré 3248m E-F  
Petit Astazú 3012m E-F  
Grand Astazú 3071m E-F  
Cilindre de Marboré 3325m E  
Dedo del Monte Perdido 3178m E  
Monte Perdido 3355m E  
Soum de Ramond (P. Añisclo) 3254m E  
Punta de las Olas 3002m E  


(1) Els Gabietous són els tres mils d'ascensió de menys desnivell i recorregut, des d'un lloc accessible amb vehicle. Des de la collada de Bujaruelo (carretera des de Gavarnie), el desnivell fins el pic dels Gabietous, no arriba als 800 metres i el recorregut de la via normal tot just és d'uns dos quilòmetres. Però cal fer esment, que, pel que fa a difucultat, ja no resulta tan senzilla aquesta ascensió, en comparança amb la majoria de vies normals d'altres tres mils del Pirineu.
(2) No està gaire clar quins són exactament els diferents pics de la Cascada, segons els distints mapes, quies i fins i tot en la mateixa apreciació sobre el terreny, tenint en compte que són bastantes les prominències en aquesta zona que podrien considerar-se pics o cims. En el cas que es vulgui ascendir als pics de la Cascada, el més normal és recòrrer tots el cims de l'aresta, la qual, d'altra banda, no ofereix cap dificultat especial.

La Munia      
       
Peña Robiñera (Lauseres) (1) 3003m E  
La Munia 3133m E-F  
Petite Munia 3095m E-F  
Pico de Sierra Morena 3090m E-F  
Pico de Troumouse 3085m E-F  
Pic Heid 3022m F  


(1) A la Guia del CEC (Vignemale-Monte Perdido), aquest pic figura amb una altitud de 2983 metres. En totes les altres fonts d'informació (inclós el petit mapa que acompanya, en la mencionada guia, al text al·ludit) apareix amb una cota de 3003 metres.

Pic Long-Nèouviélle (1)      
       
Pic de Crabounouse 3021m F  
Pic Bougarret      
(Pic d'Estibère Bonne) 3031m F  
Dent d'Estibère Male 3017m F  
Pic Long 3192m F  
Pic Maubic 3058m F  
Pic Badet      
(Pic d'Estibère Male) 3160m F  
Pic Maou 3074m F  
Pic Campbieil 3157m F  
Pic d'Estaragne 3006m F  
Turón de Nèouviélle (2) 3035m F  
Pic des Trois Conseillers      
(Pic de Maniportet) 3039m F  
Nèouviélle (Pic d'Aubert) 3091m F  
Pic Ramougn 3011m F  


(1) Aquest és l'únic massís pirinenc amb cims de més de tres mil metres situat, totalment, en territori francès.

(2) Aquest pic ofereix, segons la Guia Ollivier i de la d'itineraris d'esquí de la F.F.M. l'ascensió més senzilla, per accés, desnivell i dificultat tècnica, a un tresmil. Però es refereix a l'ascensió pel vessant nord, des del refugi de la Glère. Aquest cim fou, segons sembla, el primer tresmil, que es va assolir en el Pirineu (Henri Reboul i Vidal el 2 d'Agost del 1787).

Bachimala      
       
Pico de Culfreda (Batoua) 3034m E-F  
Pic Lustou 3023m F  
Abeillé Occ. (1) 3024m E (f)
Abeillé 3028m E-F  
Petit Bachimala 3061m E-F  
Punta Ledormeur 3120m E-F  
Bachimala (Pic Schrader) 3177m E-F  
Punta del Sabre 3136m E-F  

(1) Aquest és l'únic pic que, tenint una indiscutible personalitat, apareix sense nom en totes les fonts consultades. El nom que figura a la llista, procedeix d'una referència de la Guia Ollivier, que, en el quart pàragraf de la pàgina 80 diu: "...des d'aquest punt es pot, amb pocs minuts, assolir la punta 3024, situada aproximadament a 200 metres en el vessant espanyol, i a voltes, se'l designa "Abeillé Occidental".

(f) Abeillé Occidental és l'actual Pic de la Pez. La referència, com s'indica, està treta de la Guia Ollivier. És la primera vegada que apareix aquest pic en una llista, encara que havia estat citat per Jean Arlaud el 1937. A la cartografia oficial espanyola figura representat, sense nom, amb 3.024 m., des de la primera edició del full 147-Liena del Mapa Topográfico Nacional del 1938. Henri Baudrimont el va representar en un mapa realitzat el 1939 amb el nom de Pic du Port de la Pez. Igualment, apareix en un poc divulgat mapa del Pirineu Central de José Antonio Oyarzabal als anys 50, aquí amb el nom de Pic de la Pez.

Macizo de Posets      
       
Los Gemelos (1) 3160m E (g)
La Bardamina 3079m E  
Pico de Posets (Llardana) 3375m E  
Pico de Espadas (Llardaneta) 3332m E  
Diente de Llardana      
(Tucón de la Canal) 3085m E  
Tucón Royo (Pavots) 3121m E  
Forqueta de Eriste (Turets) 3007m E  
Eriste Norte (Beraldi) 3025m E  
Gran Pico de Eriste      
(Bagüeñola) 3053m E  
Eriste Sur (Bagüeñola Sur) 3045m E  


(1) Abans d'aquest doble pic, hi ha un altre cim, situat al nord, que s'hauria de considerar com un pic a part, perquè té personalitat pròpia, ja que es veu molt diferenciat del cim principal, tant pel que fa a la vista, al fer-ne el recorregut, o en el mapa on figura amb una cota de 3125 metres.

(g) L'anotació sobre aquest cim realitzada per Joan García té la seua importància, doncs apunta l'anonimat de la cota 3.125 m. i és, molt possiblement, la causa de l'interès de Juan Buyse per batejar, en la seua llista de tres mils, a aquell cim amb el seu sobrenom: Pic del Veterà. Però en la llista de Salvador Morales del 1973 ja s'havien esmentat com Gemelos Nord i Sud; nomenclatura que també utilitzava Salvador Acaso en un article en la revista Cimas, al 1975.

Barrera Septentrional      
       
Pic de Clarabide (1)      
(Clarabide Sur) 3028m E-F  
Pic de Gias (Clarabide Or.) 3011m E (h)
Clarabide Norte 3012m E-F  
Pic Camboué (2) 3003m F (i)
Pic Saint-Saud 3043m F (j)
Punta Lourde-Rocheblave 3104m E-F  
Pico de los Gourgs Blancs 3128m E-F  
Pico Jean Arlaud      
(Pico de Oô) 3065m E-F  
Pic Gourdon 3034m F  
Pic des Spijoles 3065m F  
Pic Belloc 3008m F  
Cap de la Baquo (3) 3103m E-F  
Pico de la Baquo 3114m E-F  
Pico del Portillón de Oô 3050m E-F  
Perdiguero 3222m E-F  
Pico Royo 3121m E-F  
Punta Literola 3132m E-F  
Pic Quayrat 3060m F  
Pic Lezat 3107m F  
Crabioules Occ. 3106m E-F  
Crabioules Or. 3116m E-F  
Pico de Malpás 3109m E-F  
Pico de Boum 3006m E-F  


(1) Com es pot deduir de la disparitat referent a cotes i noms, sembla que hi ha bastanta confusió respecte a aquests tres primers cims. Per a confeccionar la llista, en aquest cas, m'he servit de la informació del mapa de Alpina.

(2) Els dos mapes utilizats i la majoria de referències, estan més o menys d'acord respecte a la cota i situació del Saint-Saud. Del Camboué solsament se'n fa esment a la Guia Ollivier i, si llegim atentament tot el que fa referència a aquest cim i el seu veí, veurem que a la pàgina 97 els situa a l'inrevés, canviant-les-hi les cotes, tot dient que "...el mapa del IGN sembla equivocat...". Per a la confecció de la llista, he optat per la informació subministrada pels mapes, però, tanmateix, vull fer constar la confusió que hi ha al respecte.

(3) Més confusió, encara, en els que es denominen Picos de la Baqou ! No solament hi ha discrepàncies en quant a cotes i noms, sinó fins i tot al nombre de pics que composen aquest grup. Les puntes que sobresurten i que són dignes, per tant, de ser considerades com a cims, són algunes més de les dues finalment, he inclòs a la llista.

(h) La inclusió del Pic de Gias entre els Clarabide procedeix de la "Guide de la region d'Aure et de Luchon" d'Armengaud i Comet en 1953.

(i) (j) Reflexa Joan García l'errònia atribució d'aquests cims en el mapa de l'IGN francès del 1953.

Massis de la Maladeta      
       
Pico de Alba 3100m E  
Diente de Alba 3115m E  
Maladeta Occ. (1º Pic)      
(Pico Cordier) 3270m E  
Maladeta Occ. (2º Pic) 3220m E  
Maladeta Occ. (3er Pic) 3178m E  
Pico de Le Bondidier 3150m E  
Maladeta 3300m E  
Pico Maldito 3350m E  
Punta Astorg 3354m E  
Pico del Medio 3145m E  
Pico de Coronas 3310m E  
Pico de Aragüells 3037m E  
Pico de Piedras Albas (1) 3000m E (k)
Pico de Cregüeña      
(Estatata Or.) 3000m E (l)
Aneto 3404m E  
Agulla de Franqueville      
(Agulla de Llosas NO) 2065m E  
Agulla de Tchihatcheff      
(Agulla de Llosas Cent.) 3052m E  
Agulla d'Argarot      
(Agulla de Llosas SO) 3035m E  
Espalda de Aneto      
(Cap des Frères Cadier) 3350m E  
Pic de les Tempestats 3310m E  
Pic de Margalida 3230m E  
Pic Russell 3205m E  
Tuc de Mulleres 3010m E  
Vallibierna Occ.      
(Tuca de las Culebras) 3062m E  
Vallibierna Or. 3067m E  


(1) Aquest pic i el següent apareixen en el mapa d'Alpina com a inferiors a la cota de 3000 metres, tanmateix, per figurar com l'expressada cota a la Guia del CEC (Posets-Maladeta) i en una llista de tresmil, de la qual se´n fa menció al final d'aquest treball, els he inclós a la llista.

(k) (l) Sembla que s'està referint a la llista de tres mils aragonesos de Salvador Morales el 1973.

Besiberri-Coma les Bienes (1)      
       
Besiberri Nord 3014m E  
Besiberri Central      
(Doble Ressalt) 3003m E  
Besiberri Sud 3030m E  
Coma Lo Forno      
(Coma Les Torres) 3030m E (m)
Punta Passet 3003m E  
Punta Alta de Coma les      
Bienes 3014m E  
Pala Alta de Serraders (2) 3001m E  


(1) Amb el Tuc de Mulleres i els del grup següent (Pica d'Estats) són els tres mils catalans. Tots els altres es reparteixen entre Aragó i França.

(2) Un altre tresmil que no ho és, segons el mapa de l'Alpina, tanmateix sí que hi fugura com a tal a la Guia del CEC (Pallars-Aran).

(m) El nom de Coma les Torres es en realitat el pic de 2.815 m. situat a l'Est del cim principal. També conegut com el Comaloforno de Gourdon, doncs va ser el punt on va arribar ell en el seu intent al Coma lo Forno del 10 d'octubre del 1876.

Pica d'Estats      
       


Aquesta zona és la que no hem pogut trobar. Ha de comprendre quatre cims de tres mil metres per a completar els 138 cims de la llista. Són, sens dubte, la Pica d'Estats, el Montcallm, el Sotllo i queda el dubte de si el quart cim és el Verdaguer o el vèrtex geodèsic de la Pica (Punta Gabarró).

FTer (traduït per Carles)

dilluns, 5 d’agost del 2013

Els tres mils fantasmes. Agulla del Coll de Coronas.

Al nordoest del punt culminant dels Pirineus, s'obre el coll de Coronas, separant l'Aneto de la resta del cordal de les Maladetes. Éssent el punt de pas per a les dues vies més transitades de l'Aneto, aquest coll és conegut per tothom. Es pot afirmar que per aquí han passat absolutament tots els pirineistes que hi hagut des del 1842, any de la conquesta. És el punt de referència quan es traspassa qualsevol dels Portillons, o quan s'arriba als estanys de Coronas en la pujada des del sud. El seu característic estany intermitent, que es formava sobre el gel de la gelera de l'Aneto, era una de les meravelles que et proporcionava l'ascensió a l'Aneto fins fa alguns anys. La fusió de les geleres ha fet desaparéixer aquest fenomen, així com gran part de la gelera de Coronas en la seua vessant sud, reduida a hores d'ara a la condició de congesta, sense moviment.

S'obre, doncs, aquest coll, entre l'Aneto i el pic de Coronas. Més exactament, ja que estem tractant de puntes secundàries de tres mil metres, entre la Punta dels descalços o Oliveras-Arenas i la Tuca del coll de Coronas. Qualsevol que, des del mateix coll hagi tractat de pujar al Pic de Coronas, s'haurà adonat que en les immediacions del coll es deixa un sector de la cresta al sud, circulant fàcilment per la vessant nord fins una mena de canal descomposta que, fatigosament, dóna accès al replà superior del pic de Coronas. Doncs bé, en aquest tram de cresta que normalment s'evita, s'alça, modest, un gran bloc en forma de centinel·la que passa el temps vigilant el trànsit pel coll del seus peus i rebent, certament, poques visites. S'ha d'evitar la temptació de deambular per la fàcil vessant nord i decidir-se a progressar a tota cresta, de totes formes poc complicada, per a arribar a aquest punt que hem anomenat Agulla del coll de Coronas.

El primer recorregut per aquesta cresta ens porta al dia 24 de juliol del 1906, quan mossèn Jaume Oliveras i Antoni Arenas intenten arribar el cim de l'Aneto des de la vall de coronas sense cap mena de material per a la progressió pel gel. Trobant-se el coll de Coronas defensat per la seua gelera, es van fixar que podrien accedir al pic del Medio pel contrafort que aquest projecta al sud. Dit i fet, a les 11 del matí xafaven el cim del Pic del Medio. Des d'aquí van progressar cap a l'Aneto matenint-se a la línia de cresta per a evitar el gel. Aquí hi ha el relat de mossèn Oliveras: "...Seguint la cresta, baixem al coll de Coronas, el creuem per la seua cresta rocosa sobre l'estany i, encara que amb grans equilibris i majúscules dificultats, vam seguir per sobre de l'esquerda de la rimaia fins arribar a la cresta, que ja sense cap dificultat ens portà al Pas de Mahoma (sic), que vam trobar molt fàci, donat que portàvem sis hores d'entrenament per crestes més difícils i perilloses que aquella" [Oliveras, Jaume. "Al Aneto por su arista NO. y descenso por la cresta de Llosas". Montaña nº47, año X, ene-feb 1957, pp.221-225]. També Agustí Jolis relata el fet en el seu llibre "La conquista de la Montaña" [Barcelona, Herakles, 1954, pp.114 y 116]. Encara que erròniament extèn el recorregut d'Oliveras i Arenas indicant que van pujar al Maldito per la cresta de Cregüeña. Russell havia passat per allí el 1864, baixant del pic de Coronas per a dirigir-se a l'Aneto, però ell va passar per l'estany per a agafar la pujada per la gelera [Souvenirs d'un montagnard. Pau, Vignancour, 1878, pp.41-42].

Baixant del Pic Coronas cap al coll de Coronas. (foto: Jesús Mari Linaza)

A l'agost del 2012, el dia 10, Jesús Mari Linaza i Juan Carlos MArtínez prenen mesures de l'agulla. I el dia 28 del mateix mes són Fidel SAez de Heredia i Luis Mata els que fan el mateix. EN la cartografia del SITAR, la prominència de l'agulla és de 9,3 metres; però les tres medicions GPS realitzades indiquen una prominència superior.

Dades tècniques:
                  SITAR     J.Mari      Fidel      Luis
Bretxa Oest      3219m     3219m.      3221,5m.   3220m.
Agulla           3228,3m   3231m.      3233m.     3235m.(mesura puntual)

En aquest cas, al disposar de més d'una medició, podem acceptar l'Agulla del coll de Coronas com a nou tres mil fantasma.

L'Agulla del coll de Coronas. (foto: Luis Mata)

Podeu consultar l'activitat en els següents enllaços:

Cresta del Medio.
Cresta Maldito-Coronas.

FTer (traduït per Carles)

dimecres, 29 de maig del 2013

Els tres mils que no ho van ser.

Dins els texts pirinencs, aquí i allà, desperdigats com a grans d'or, sorgeixen uns quants tres mils que posteriorment no ho van ser. L'ansia dels pioners per trobar nous cims elevats, va portar a algunes exageracions pel que fa a l'alçada d'alguns pics, moltes estimades a ull, altres amb instruments més precisos. La seua característica comuna és que, en cert moment, més llarg o més efímer, es van trobar entre la noblesa pirenaica. Ben entesa, noblesa altimètrica.

Anem a fer un repàs a aquests cims. Algunes no necessiten presentació, el pas del temps no els ha maltractat. D'altres se n'ha oblidat fins i tot el nom amb el que algun dia van ser batejats. És aquest un procés, l'establiment d'alçades més exactes, que continua fins l'actualitat. Recordem que uns quants pics han caigut de la llista de tres mils, per no donar la talla, en temps molt recents.

És aquest un viatge als temps de l'exploració dels Pirineus. Lògicament, abunden els noms de qui es preocupaven per establir alçades o de realitzar primeres ascensions.


Falsos tres mils al massís calcari.
Els voltants del Mont Perdut, cantat per Ramond, és un dels llocs on sovintegen els aspirants a tres mil que es van quedar pel camí. Quelcom lògic, doncs va ser una de les primeres zones pirenenques a ser estudiada amb deteniment. No ens sorprèn, per tant, el trobar aquí el nom de Franz Schrader, que va ser el primer en aixecar un mapa detallat del massís.

El pic d'Escuzana 3050m.
L'alçada del que avui es diu pic d'Escuzana és de 2.848 m. La primera cita de la seua exagerada alçada ve de la mà d'Schrader a l'Anuari del Club Alpí Francès del 1875. Durant una ascensió al Gabietou amb Célestin Passet el 23 d'agost del 1875, diu: "Pel que fa a la vall de Salaron, vet aquí un esquema: a la dreta el pic de l'Escuzana (3050m), un mica més elevat que el Gabietou i alçat com una agulla de catedral". A què es refereix Schrader? L'ascensió per la gelera nord els ha portat a la Punta Oriental del Gabietou, i des d'allí està realitzant la descripció. Semblar clar que està descrivint la Punta Occidental, una mica més elevada i d'aparença afilada des de la seua punta bessona.
Poc li anava a durar l'alçada al veritable pic de l'Escuzana. El 10 de setembre de 1878, Alphonse Lequeutre, portant com a guia a Henri Passet, es dirigeix a pel pic assenyalat per Schrader. Aquí estan les seues conclusions publicades a l'Anuari del CAF del 1878: "Aquest pic està indicat al mapa del meu amic Schrader amb el nom de Pic de la Gatère, i el nom d'Escuzana és atribuit per ell a un pic més septentrional i 200 m. més elevat, situat a la mateixa vall i sobre les mateixes pastures. Del cim on jo he pujat, el gran pic es perfila sobre el Gabietou i és, per tant, invisible; jo no he reconegut la seua existència més que examinant, conjuntament amb Schrader les seues anotacions i dibuixos després del meu retorn a París. S'ha degut equivocar el meu guia conduint-me sobre el pic de 2840m? No ho crec: segons el vell caçador Castetx, que coneix admirablement el lloc, i segons les indicacions de gent de Torla i Bujaruelo, el nom de la Gatère s'aplicaria solsament a les muralles, i el nom d'Escuzana als prats i al pic, i, naturalment, a l'únic pic visible des de la vall de Broto, és a dir, al pic de 2840m, al qual jo he ascendit. Pel que fa al pic de 3050m, se li desconeix i se'l confon amb el Gabietou. Jo crec, doncs, poder assenyalar, si més no provisionalment, sota el nom d'Escuzana al cim que he pujat, excepte a donar més tard, si cap, al pic de 3050m. el nom de Gran Pic de l'Escuzana, és en el que estan d'acord el meu amic Schrader i el nostre guia Henri Passset."
O sigui, que el que ha ocorregut aquí és una equivocació de topònims. El pic de la Gatère de Schrader és el veritable Escuzana, i l'Escuzana de 3050m., és en realitat el Gran Gabietou.

Les parets de la Gatere i el Pic Escuzana, vista desde Torla (Dibuix de F.Schrader, del natural). Anuari del Club Alpí Francés 1878. [google.books]

El Pic entre les Brèches 3000m.
Una simple anotació de Henri Beraldi a "Cent ans aux Pyrénées. Livre V" ens parla d'aquest "tres mil". És, evidentment, el que avui es coneix com pic Bazillac. Beraldi relata la campanya de 1888 d'Henri Brulle. El 20 d'agost, guiat per Célestin Passet, puja per la via nord. Aquesta via ja havia estat seguida en dues ocasions anteriors: al 1887 per Bazillac i el propi Célestin i al 1888 per de Monts, Viennot i Henri Passet. La roca verglassejada els va donar bastants problemes. Als diaris pòstums de Brulle "Ascensions. Alpes, Pyrénées et autres lieux", recollits per Beraldi i Arlaud i publicats per primera vegada el 1936, ja figura el "pic entre les Brèches" amb l'alçada actual de 2.972 m.

Els veritables Bessons pirinencs: Càstor i Póllux.
A més dels Bessons establerts per d'Espouy en uns pics a la cresta nord del Posets, els Pirineus poseeixen una altra parella més antiga i, a semblança dels Alps, millor anomenada. La denominació ve, un cop més, d'Henri Brulle. Són els dos cims o gendarmes que se situen a la cresta que va de l'Astazú Occidental al pic de Marboré i que defineixen, per tant, el triple coll d'Astazú entre Gavarnie, a l'oest, i Tucarroya, a l'est. El 8 d'agost del 1904, Henri Burlle, el seu fill Roger i René d'Astorg arriben al coll d'Astazú pujant per les Rochers Blancs i emprenen la cresta al sud, passen pel cim del Càstor (3.008 m.) i del coll intermig entre les dues puntes, es dirigeixen a Tucarroya per a baixar a Gavarnie per l'Hourquette d'Allanza. El dia 18 del mateix mes, Brulle amb d'Astorg i Germain Castagné contornegen el Póllux en el seu descens a Gavarnie des del Mont Perdut [BRULLE, Henri. Ascensions. Ortez, PyréMonde, 2006]. Les alçades actuals són de 2.896 m. per a la cim sud: Póllux, i de 2.983 m. per a la nord: Càstor.


Falsos tres mils a La Munia.
La cresta del circ de Troumouse no es limita solsament al clàssic recorregut entre el Gerbats i La Munia; una altra secció bastant interessant es desenvolupa entre el coll de La Munia i el Port de la Canau a la part occidental del circ. L'alçada va decreixent des del cim de La Munia i ja no se superen els tres mil metres. Però durant un temps van existir dos cims de tres mil en aquesta zona. Com ambdos estan junts, tant en la seua gènesi com en la seua història, els veurem al mateix temps.

Pic Arrouye 3039m. i Pene Blanque 3025m.
Al 1873, en un dibuix d'Schrader, apareix un Mount Arrouye amb 3.030 m. a l'oest de La Munia. Aquest cim és citat per Lequeutre a l'Anuari del Club Alpí Francès de 1875. En l'edició del 1882 del full Luz del mapa de l'État-major, un Mont Arrouy de 3.039 m. acompanya a La Munia. Al 1912, és Juli Soler i Santaló qui esmenta unes "Blanques de Lalarri 3.000 m." al Butlletí del CEC. Al 1920, és Jean Arlaud qui el visita segons els seus diaris. Aquest mateix any, Jean-Pierre Rondou esmenta en el Boletín Pyrénéen "Essai sur la toponymie de la Vallée de Barèges" que: "les dues cotes d'alçada donades per l'État-Major, 2811 per a Pène Blanque i 3039 per a Mount Arrouy estan invertides segons M. Briet. És Pene Blanque el més alt i a qui s'han d'atribuir els 3039m.". Com a resultat, al 1921, Arlaud torna per a pujar al Pene Blanque, assenyalant una alçada de 3.024 m. Però segueix mantenint el Pic Arrouye amb 3.030 m. Per fi, al 1938, el general H. Barrère assenyala la pèrdua de rang de 3.000 m. per al Mont Arrouye degut a la triangulació realitzada en el període 1913-1919 per Maurice Heïd. Els resultats d'aquesta triangulació van ser publicats amb el nom "La Triangulation complémentaire du Massif de Troumouse" per Marrimpouey Jeune, Pau. Assenyala, el llavors comandant Barrère, que les diferències en alçades d'aquests dos cims tenen el seu origen en una gran errada en la planimetria del mapa d'État-Major, on ambdos cims estan desplaçats 300 i 500 metres respectivament, indicant que: "Aquestes errades semblen degudes a visuals d'intersecció mal ajustades i amb forts pendents; visuals fetes des de l'interior del circ. El desfasament en cota es correspon quasi exactament amb el de la planimetria, si s'admet que els angles cenitlas han estat presos des de l'emplaçament de la Mare de Déu del Circ". Les alçades actuals són 2.888 m per al Mont Arrouy i 2.902 m per al Pene Blanque.

Esquema de la Triangulació complementària del Massís de Troumouse. Maurice Heïd. 1938.


Luchonés, al voltant del Pic Maupas.
El pic de Maupàs és una referència geodèsica important als Pirineus, perquè comparteix la categoria de vèrtex de primer ordre en les triangulacions francesa i espanyola. En les seues proximitats també es van creure vislumbrar dues cotes sobrepassant els tres mil metres que finalment no hi arribaven.

Forca de Remuñe 3000m.
La inclusió de la Forca de Remuñe en el club dels tres mils ve de la ma d'Henry Russell, el qual, al 1881, en un article publicat a l'Anuari del Club Alpí Francès el defineix com: "pic de primer ordre que deu arribar quasi als 3.000 m.". Es tracta evidentment d'una estimació a ull, una mica exagerada, doncs aquest cim cota avui els 2.945 m.

Mall Barrat o Boum Oriental 3060m.
Més recorregut va tenir la consideració d'aquest cim com a tres mil, que sorgeix com Mall Barrat en la Guia Soubiron del 1920 i reapareix en guies i mapes posteriors. S'ha d'indicar que l'errada sembla provenir de l'alçada atorgada al Boum al mapa "Les Monts Maudits", de Charles Packe, al 1866, on s'indica una alçada de 3.060 m. Russell la desglossa en dos cims, al fer referència a un "Deuxième Boum", de 3.000 m, desglossament que es reflexa en mapes més tardans: el Boum Occidental de 3.010 m, i l'Oriental, de 3.060 m. (mapa de Ramón de Semir publicat pel CEC el 1928; full 3 de la Carte Ledormeur de 1945...) encara que ja llavors acompanyades del veritable Mall Barrat, de 2.970 m. Indicar també un Port Bielh, de 3.060 m., citat a "Les Guides Bleues Pyrénées", de l'editorial Hachette, que no se sap si fa referència al propi Port Vielh o al suposat Boum Oriental.

El Cotiella.

Cotiella 3010m-3130m.
El Cotiella, visible des de gran part de la serralada, no podia quedar fora d'aquesta relació. Coraboeuf, al 1825, ja li donava una alçada de 2.910 m en les seues visuals des dels vèrtexs francesos. Aquesta alçada va ser corroborada per part d'Enrique Uriarte i Manuel Quintana durant les operacions geodèsiques realitzades al 1864, que van incloure la seua ascensió. Aquesta ascensió, sospitada però ignorada fins fa poc, va ser seguida l'any següent, 1865, per Henry Russell, que estima l'alçada del Cotiella en 3.010 m. Adicionalment, el 1875, Franz Schrader cita en l'Anuari del CAF que l'alçada és de 3.139 m., xifra que estableix en un anivellament des de La Munia. Al 1877, però, en motiu de la seua pujada al pic, estableix definitivament la seua alçada en 3.010 m. Sembla haver-hi una certa obstinació en classificar al Cotiella entre els tres mils, doncs el curiós és que, en la "Reseña Geográfica y Estadística de España", publicada per l'Institut Geogràfic i Estadístic el 1882 i el 1912, ignorant la dada aportada en la campanya geodèsica del 1864, es copia sense problema l'alçada otorgada per Schrader a l'Anuari del CAF, i, així, figura amb 3.130 m.

Massís del Cotiella, vista presa des de la Punta de Salinas. Reproducció, pel métode Gillot, d'un esbós de F.Schrader. Anuari del Club Alpí Francés 1877. [google.books]

Punta Suelza 3000m.
Afegim ara un altre tres mil aportat també per Schrader. A l'Anuari del CAF del 1874, cita el pic "Los Libones", 3.000 m., en una nivellació realitzada des del Balcó de Pineta. Al 1878 ja coneix el seu nom, Punta Suelza, encara que segueix mantenint l'alçada de 3.000 m.


A les Maladetes.
El massís més elevat de la serralada també alberga alguns cims que van ser considerats tres mils, i que van ser conquerides per aquest motiu.

Pic Central d'Estatats 3000m.
L'atribució de l'alçada i la seua primera visita vénen de la mà d'Henry Russell, qui, en l'Anuari del CAF del 1883, relata la seua ascensió el 31 d'agost del 1883 en companyia de Fermín Barrau i d'un jove benasquès. Li atribueix, segons el mapa d'Schrader, un alçada lleugerament superior als 3.000 metres. Li posa el nom de pic Central d'Estatats, doncs assenyala un parell de puntes més orientals precedint al pic Eroueil (Aragüells) que, éssent més elevades, hauran de sobrepassar els 3.000 m. La seua alçada actual és de 2.986 m. i el seu nom, Pic de Cregüenya.

Pic Oriental d'Estatats 3000m.
Al 1902, Fontan de Négrin, d'Usel, Bertrand Courrège i Pierre Rauzy, recullen el testimoni de Russell i busquen apuntar-se una primera sobre un tres mil en aquesta punta, que aconsegueixen el 3 d'octubre (Anuari del CAF de 1903). L'alçada real és de 2.990 m. Pic de l'Agulla.

Pic de Piedras Albas 3010m.
És l'altre cim apuntat per Russell, la més propera al pic Aragüells. La seua alçada és de 2.993 m. Piedras Albas i Tuca d'Aragüells.

Totes o algunes d'aquestes puntes de la cresta d'Estatats han figurat durant molt temps a la cartografia i bibliografia com a tres mils: Citar el Mapa Topográfico Nacional, full 180 del 1934; el mapa de Léon Maury "Les Monts Maudits", del 1945; les primeres edicions del mapa de l'editorial Alpina "Alto valle del Ésera I-La Maladeta", del 1958; Guía Posets-Maladeta d'Armengaud i Jolis el 1957 i 1968; Cayetano Enríquez de Salamanca en la seua obra "Por el Pirineo Aragonés" el 1976.


La serra de Montarto.
Amb aquest nom es coneix tota la cadena que s'alça a l'orient del riu Noguera-Ribagorçana i que limita pel pel sud a la vall d'Aran, englobant des dels Bessiberris al Montarto. Explorada tardanament, les alçades no estaven gens clares.

Punta Lequeutre 3028m.
Aquest alçada li atorga Fontan de Négrin en la seua ascensió al Comaloforno seguint aquesta via el 1900. El relat es pot trobar al Butlletí núm. 105 del CEC del 1903. Négrin conclueix, igual que Brulle i Bazillac, que el Comaloforno és un pic d'accés difícil. El descens de la bretxa que separa la Punta Lequeutre de la Punta Passet és certament arriscat en aquella època. L'alçada és, avui, de 2.967 m.

Pic d'Abellanés o sense nom 3000m.
A la mateixa excursió del 1900, Fontan de Négrin s'apunta la primera a un pic situat a l'est de la Punta Senyalada, separada del Comaloforno per un profund coll. Li atorga una alçada de 3.000 m., i assenyala que, encara sense nom en els mapes, en el país se'l coneix amb el nom de Pich d'Abellanés. En realitat, no és cap primera, doncs Russell havia pujat a aquest pic el 1869 creient fer-ho al Bessiberri. El comte l'anomena Bessiberri Occidental, 2.980 m., alçada més real.


Aigües Tortes.
En el magnífic paratge d'Aigües Tortes i Sant Maurici, gran quantitat de cims s'apropen als 3.000 m. No és estrany que alguns autors hagin situat aquí alguns dels tresmils que no ho eren.

Pala Alta del Serrader 3001m.
Revelada per Franz Schrader el 1880 amb el nom de Comolos-Altres en motiu de la seua primera ascensió a la Punta Alta. La primera atribució de la seua alçada amb 3.000 m. la trobem al Butlletí del CEC núm. 105 per part de Fontan de Négrin. Al mapa Topográfico nacional, en el full núm. 181 del 1936, apareix amb el nom de Punta Alta i 3.001 m. A la guia del CEC Pallars-Aran del 1971, obra d'Agustí Jolis i Maria Antonia Simó, continua apareixent amb 3.001 m i el nom de Pala Alta de Serrader. L'alçada actual és de 2.983 m.

Gran Pic de Colomers 3005m.
És Schrader qui li atorga una alçada baromètrica de 3.005 m. l'11 d'agost del 1880, encara que apunta que l'alçada per visuals és de 2.926 m.

Pic San Cristóbal 3170m.
Maurice Gourdon, a l'Anuari del CAF del 1879 assenyala aquest pic. Realitza la seua ascensió el 30 de juliol del 1879. El nom se l'indiquen uns pastors. A l'anuari del CAF de l'any següent, Schrader posarà el seu veritable nom i alçada: és el Pic de Peguera, de 2.982 m.

Pic de San Cristóbal (Serra dels Encantats) Maurice Gourdon. Anuari del Club Alpí Francés 1879. [google.books]

Pirineu oriental.
També al Pirineu Oriental va aparéixer un tres mil, en aquest cas atribuit sense cap instrument de mesura.

Mont-Rouge 3000m.
El testimoni ve de la mà de Russell en el seu "Souvenirs d'un montagnard", on narra el seu regrès des d'Espanya el 1864, quan va ser arrestat pels aduaners al poble de Couflens, "als peus del Mont-Rouge 3000m."

A tot això, s'hi ha d'afegir aquells cims considerades com a tres mils en les llistes de Buyse i que, des del 1993, han vist minorada la seua alçada pels instituts geogràfics.
Són:
Diente Royo: de 3010m. a 2991m.
Frondella Sudoest: de 3001m. a 2989m.
Arnales: de 3006m. a 2996m.
Bessiberri del Mig Nort: de 3002m a 2996m.
Bessiberri del Mig Sud: de 3003m. a 2995m.
Punta Célestin Passet: de 3002m a 2998m.

FTer (traduït per Carles)

dimecres, 17 d’abril del 2013

La llista de tresmils de Jacques Jolfre (1980).

Jacques Jolfre (Tolosa, 1927), és un conegut espeleòleg i prineïsta, autor d'una abundant producció bibliogràfica.

Ens trobem amb la primera llista de tresmils publicada per un francès. En comparació amb les llistes publicades al sud, la llarga història del pirineïsme francès ha hagut d'esperar fins aquesta data tan tardana per a disposar d'un llistat dels "sostres" dels Pirineus. Certament, tenim notícies d'anteriors llistes de tresmils franceses, però que no van arribar a fer-se públiques (la llista Baudrimont). Aquí apareix un tema sociològic que mereixeria ser estudiat. Potser predomina, entre la comunitat muntanyenca del nord, la percepció que els Pirineus són coneguts per tothom? O que ningú els coneix tan bé com per a sentar càtedra?

Sigui com sigui, Jacques Jolfre es decideix, al 1980, a publicar una llista. Ho fa a la revista trimestral de les Seccions Pirenenques del CAF, "Revue Pyrénéenne", 6a sèrie, número 10, juny de 1980, pàgines 8 i 9.

Portada de la Revue Pyrénéenne número 10.

Decideix comptabilitzar solsament aquelles elevacions que tinguin nom, desestimant voluntàriament les cotes anònimes. És, pràcticament, l'únic criteri, en aquells anys, per a elaborar una llista. Comptabilitza 132 pics. Però Jolfre fa una aportació: la de separar els cims per la seua importància, éssent el primer que ho fa. Matisa que és una estimació totalment personal i que no vol imposar-la a ningú. Així distingeix els veritables cims (92), marcats amb un asterisc al seu llistat, de la resta (40). A l'hora de fer aquesta distinció, Jolfre aprecia que, si bé l'enumeració dels criteris sembla cara i fàcil d'aplicar, a l'hora d'examinar la realitat, la labor esdevé un veritable trencaclosques.

Les alçades les obté dels mapes de l'IGN francès, o de les Guies Olliver, o dels mapes espanyols, o en el seu defecte, de la Guia Ledormeur.

Posteriorment, Jacques Jolfre va formar part de l'Equip dels Tresmils de Buyse, i, sens dubte, va contribuir a la formació de la llista apadrinada per quest últim.

No es va detenir aquí la relació de Jolfre amb els tresmils, doncs publica al 1991 un llibre específic sobre ells, "Pyrénées 3000". Encara que és més fotogràfic que una altra cosa, sí que hi afegeix en ell les onze zones establertes per Buyse, encara que enumerant solsament els cims més importants, ni tan sols segueix la seua pròpia llista.

Reproduim a continuació la llista completa de Jacques Jolfre tal com ell la va publicar. Les anotacions aclareixen alguns punts.

* Pic d'Arollas   3051m (1)
* Pic Banderas   3021m (2)
* Pic Algas   3041m (3)
  Pics d'Enfer : Cime Ouest 3073m  
*   Cime Centrale 3081m  
    Cime Est 3076m  
* Pic Balaïtous   3144m  
  Aiguille Cadier   3022m  
* Pics de Frondellas : Oriental 3063m  
    Central 3025m  
    Occidental 3006m  
  Tour Cadier   3049m  
  Aiguille d'Ussel   3022m  
* Pic de la Grande Fache   3005m  
* Pic de Vignemale (Pique-Longue)   3298m  
* Piton Carré   3197m  
* Pointe Chausenque   3204m  
* Pic Petit Vignemale   3032m  
* Pic du Clot de la Hount   3289m  
* Pic Cerbillona   3247m  
  Pic Central   3235m  
* Pic Montferrat   3219m  
* Pic Grand Tapou   3150m  
  Pic du Milieu   3130m  
* Pics Gabiétous : Occidental 3034m  
    Oriental 3031m  
* Pic Taillon   3144m  
* Pic Casque de Marboré   3006m  
* Tour du Marboré   3009m  
* Pic de l'Epaule du Marboré   3073m  
  Pics de la Cascade : Occidental 3095m  
    Central 3029m (4)
    Pic Brulle 3106m  
*   Oriental 3161m  
* Pic Marboré   3248m  
  Pic Petit Astazou   3012m  
* Pic Grand Astazou   3071m  
* Pic Cylindre du Marboré   3325m  
* Pic Mont Perdu   3355m  
* Soum de Ramond   3260m  
* Pic Las Olas   3002m  
* Pic Louseras (ou Robinera)   3003m  
* Pic de la Munia   3133m  
  Pic de la Petite Munia   3096m  
* Pic Serre Mourène   3090m  
* Pic Troumouse   3085m  
  Pic Heid   3022m  
* Pic Néouvielle   3091m  
* Pic Ramougn   3011m  
* Pic des Trois Conseillers   3039m  
* Turon du Néouvielle   3035m  
* Pic Long   3192m  
  Pic Maubic   3058m  
* Pic Bugarret (ou d'Estibère Bonne)   3031m  
  Dent d'Estibère Mâle   3017m  
* Pic Badet (ou d'Estibère Mâle)   3160m  
  Pic Maou   3074m  
* Pic Campbieil   3173m  
* Pic d'Estaragne   3006m  
  Crête Carbounouse-Point culminant   3021m  
* Pic Batoua   3034m  
* Pic Lustou   3023m  
* Pic de l'Abeillé   3028m  
  Pic Petit Bachimale   3061m  
  Pointe Ledormeur   3120m  
* Pic Schrader (ou Grand Bachimale)   3176m  
* Punta del Sabre   3136m  
* Pics de Clarabide :   3020m  
    Oriental 3010m  
    Nord 3012m  
* Pic Saint-Saud   3043m (5)
  Pic Camboué   3003m (5)
  Pointe Lourde-Rocheblave   3104m  
* Pic Gourgs Blancs   3128m  
* Pic Belloc   3008m  
* Pic des Spijeoles   3066m  
* Pic Gourdon   3034m  
* Pic du Port d'Oo (Jean Arlaud)   3065m  
* Pic Seil de la Baquo   3103m  
* Pic Portillon d'Oo   3050m  
* Pic Perdiguère   3222m  
* Pointe Literole   3132m  
  Pic Royo   3121m  
* Pic des Crabioules : Oriental 3116m  
    Occidental 3106m  
* Pic Lézat   3107m  
* Pic Quayrat   3060m  
* Pic Maupas   3109m  
* Pic de Boum   3006m  
* Pic Bécibéri Nord   3014m  
* Pic Bécibéri du Milieu   3003m  
* Pic Bécibéri Sud   3030m  
* Pic Comolo Forno   3033m  
  Pic Célestin Passet   3002m  
* Punta Alta Comolo Pales   3014m  
* Pic d'Albe   3100m  
* Dent d'Albe   3114m  
* Pics Maladeta Occ.: 1er pic 3270m  
    2e pic 3220m  
    3e pic 3187m  
* Pic Le Bondidier   3150m  
* Pic Maladeta   3308m  
  Pic Maudit   3350m (6)
* Pointe d'Astorg   3354m  
* Pic du Milieu   3345m  
* Pic Coroné   3310m  
* Pic Néthou   3404m  
  Epaule du Néthou   3350m  
  Aiguilles de Llosas : Aig. Franqueville 3066m  
    Aig. Tchihatcheft 3048m  
    Aig. Argarot 3030m  
* Pic des Tempêtes   3310m  
* Pic Margalide   3260m  
* Pic Russell   3205m  
* Pic Erouel (ou Araguëlls)   3037m  
* Pic Piedras Albas ou Estatats Oriental   3000m (7)
* Pics Malibierne : Oriental 3067m  
    Occidental 3062m  
* Pic des Moulières   3010m  
  Pic Los Gémélos   3160m  
* Pic Bardamina   3079m  
* Pic des Posets ou de Llardana   3375m  
* Pic Las Espadas ou Llardaneta   3332m  
* Pic des Pavots ou Tucon Royo   3121m  
* Pic des Tourets ou Forqueta   3007m  
  Tucon de la Canal ou Diente de Llardana   3085m  
* Pic Eristé Nord ou Béraldi   3025m  
* Grand Pic d'Eristé ou de Baguenola   3053m  
  Pic Eristé Méridional ou Baguenola Sud   3045m  
* Pic d'Estats   3143m  
* Pic Montcalm   3078m  
* Pic Sullo   3072m  

(1) És el Garmo Negro. És una constant en el pirineïsme francès la confusió toponímica en els pics que dominen el balneari de Panticosa. La cartografia espanyola de la zona tampoc ha contribuït a aclarir-la. Les edicions de l'Editorial Alpina del seu mapa Panticosa-Formigal, han contribuït, des del 1979, a fixar la toponímia.

(2) És l'Algas. El mateix comentari que per al pic precedent. En aquest cas, seguint l'errònia denominació de pic de La Bandera, otorgada pel "Mapa Topógrafico Nacional" 1:50000, Full 145, en les seues primeres edicions del 1936 i del 1963.

(3) És l'Argualas. En aquest cas, seguint la denominació atorgada en les seues guies per P. Soubiron (1920, 1930) i per R. Ollivier (1953).

(4) Sembla tractar-se d'una confusió. El Pic Central de la Cascada és el Pic Brulle. A més, l'alçada indicada per a aquest Pic Central no reflexa la realitat dels Pics de la Cascada, donat que l'alçada va augmentant cap al Marboré.

(5) Clàssica inversió de les alçades entre el Pic Saint-Saud i el Camboué. L'errada prové de la Guia Ledormeur o del seu mapa del 1945, full 3, on la situació dels dos cims està intercanviada. També existeix una edició del 1980 de l'IGN francès d'una "Carte de randonnées. 5-Luchon, Aure-Louron" a escala 1:50.000, en la que figura un Pic Saint-Saud amb 3043 m.

(6) Explica Jacques Jolfre que, quan dos pics estan molt propers, separats solsament per alguns minuts, ell assenyala com a principal el més elevat, en aquest cas la Punta Astorg. Aquest és un lloc sempre problemàtic, doncs el cim orogràficament important és el Pic "Maldito". Però en la cresta cap al Pic del "Medio" existeix un bloc que està més elevat, la Punta Astorg. Ni aplicant la regla dels 10 metres de prominència se soluciona aquesta circumstància. Hi ha dues possibilitats: o considerar que el veritable cim del Pic "Maldito" és la Punta Astorg; o mantenir els dos cims, el més elevat (Astorg) i el més important ("Maldito").

(7) El Pic de "Piedras Albas", veí del Pic d'Aragüells, va figurar durant molts anys, a la cartografia, amb l'alçada de 3.000 metres. Pic núm. 4 d'Estatas amb 3.010 m. en el mapa-croquis de Léon Maury "Les Monts Maudits" de 1945. I en la primera edició del mapa de l'Alpina "Alto valle del Ésera I - La Maladeta" de 1958, figura amb una alçada de 3.000 m. Diverses cotes de 3.000 metres al Sud de l'estany de Cregüeña, en les edicions, la primera el 1934 i la segona al 1950, del full 180 "Benasque" del "Mapa Topográfico Nacional". L'alçada actual és de 2.998 m.

FTer (traduït per Carles)