dimecres, 29 de maig de 2013

Els tres mils que no ho van ser.

Dins els texts pirinencs, aquí i allà, desperdigats com a grans d'or, sorgeixen uns quants tres mils que posteriorment no ho van ser. L'ansia dels pioners per trobar nous cims elevats, va portar a algunes exageracions pel que fa a l'alçada d'alguns pics, moltes estimades a ull, altres amb instruments més precisos. La seua característica comuna és que, en cert moment, més llarg o més efímer, es van trobar entre la noblesa pirenaica. Ben entesa, noblesa altimètrica.

Anem a fer un repàs a aquests cims. Algunes no necessiten presentació, el pas del temps no els ha maltractat. D'altres se n'ha oblidat fins i tot el nom amb el que algun dia van ser batejats. És aquest un procés, l'establiment d'alçades més exactes, que continua fins l'actualitat. Recordem que uns quants pics han caigut de la llista de tres mils, per no donar la talla, en temps molt recents.

És aquest un viatge als temps de l'exploració dels Pirineus. Lògicament, abunden els noms de qui es preocupaven per establir alçades o de realitzar primeres ascensions.


Falsos tres mils al massís calcari.
Els voltants del Mont Perdut, cantat per Ramond, és un dels llocs on sovintegen els aspirants a tres mil que es van quedar pel camí. Quelcom lògic, doncs va ser una de les primeres zones pirenenques a ser estudiada amb deteniment. No ens sorprèn, per tant, el trobar aquí el nom de Franz Schrader, que va ser el primer en aixecar un mapa detallat del massís.

El pic d'Escuzana 3050m.
L'alçada del que avui es diu pic d'Escuzana és de 2.848 m. La primera cita de la seua exagerada alçada ve de la mà d'Schrader a l'Anuari del Club Alpí Francès del 1875. Durant una ascensió al Gabietou amb Célestin Passet el 23 d'agost del 1875, diu: "Pel que fa a la vall de Salaron, vet aquí un esquema: a la dreta el pic de l'Escuzana (3050m), un mica més elevat que el Gabietou i alçat com una agulla de catedral". A què es refereix Schrader? L'ascensió per la gelera nord els ha portat a la Punta Oriental del Gabietou, i des d'allí està realitzant la descripció. Semblar clar que està descrivint la Punta Occidental, una mica més elevada i d'aparença afilada des de la seua punta bessona.
Poc li anava a durar l'alçada al veritable pic de l'Escuzana. El 10 de setembre de 1878, Alphonse Lequeutre, portant com a guia a Henri Passet, es dirigeix a pel pic assenyalat per Schrader. Aquí estan les seues conclusions publicades a l'Anuari del CAF del 1878: "Aquest pic està indicat al mapa del meu amic Schrader amb el nom de Pic de la Gatère, i el nom d'Escuzana és atribuit per ell a un pic més septentrional i 200 m. més elevat, situat a la mateixa vall i sobre les mateixes pastures. Del cim on jo he pujat, el gran pic es perfila sobre el Gabietou i és, per tant, invisible; jo no he reconegut la seua existència més que examinant, conjuntament amb Schrader les seues anotacions i dibuixos després del meu retorn a París. S'ha degut equivocar el meu guia conduint-me sobre el pic de 2840m? No ho crec: segons el vell caçador Castetx, que coneix admirablement el lloc, i segons les indicacions de gent de Torla i Bujaruelo, el nom de la Gatère s'aplicaria solsament a les muralles, i el nom d'Escuzana als prats i al pic, i, naturalment, a l'únic pic visible des de la vall de Broto, és a dir, al pic de 2840m, al qual jo he ascendit. Pel que fa al pic de 3050m, se li desconeix i se'l confon amb el Gabietou. Jo crec, doncs, poder assenyalar, si més no provisionalment, sota el nom d'Escuzana al cim que he pujat, excepte a donar més tard, si cap, al pic de 3050m. el nom de Gran Pic de l'Escuzana, és en el que estan d'acord el meu amic Schrader i el nostre guia Henri Passset."
O sigui, que el que ha ocorregut aquí és una equivocació de topònims. El pic de la Gatère de Schrader és el veritable Escuzana, i l'Escuzana de 3050m., és en realitat el Gran Gabietou.

Les parets de la Gatere i el Pic Escuzana, vista desde Torla (Dibuix de F.Schrader, del natural). Anuari del Club Alpí Francés 1878. [google.books]

El Pic entre les Brèches 3000m.
Una simple anotació de Henri Beraldi a "Cent ans aux Pyrénées. Livre V" ens parla d'aquest "tres mil". És, evidentment, el que avui es coneix com pic Bazillac. Beraldi relata la campanya de 1888 d'Henri Brulle. El 20 d'agost, guiat per Célestin Passet, puja per la via nord. Aquesta via ja havia estat seguida en dues ocasions anteriors: al 1887 per Bazillac i el propi Célestin i al 1888 per de Monts, Viennot i Henri Passet. La roca verglassejada els va donar bastants problemes. Als diaris pòstums de Brulle "Ascensions. Alpes, Pyrénées et autres lieux", recollits per Beraldi i Arlaud i publicats per primera vegada el 1936, ja figura el "pic entre les Brèches" amb l'alçada actual de 2.972 m.

Els veritables Bessons pirinencs: Càstor i Póllux.
A més dels Bessons establerts per d'Espouy en uns pics a la cresta nord del Posets, els Pirineus poseeixen una altra parella més antiga i, a semblança dels Alps, millor anomenada. La denominació ve, un cop més, d'Henri Brulle. Són els dos cims o gendarmes que se situen a la cresta que va de l'Astazú Occidental al pic de Marboré i que defineixen, per tant, el triple coll d'Astazú entre Gavarnie, a l'oest, i Tucarroya, a l'est. El 8 d'agost del 1904, Henri Burlle, el seu fill Roger i René d'Astorg arriben al coll d'Astazú pujant per les Rochers Blancs i emprenen la cresta al sud, passen pel cim del Càstor (3.008 m.) i del coll intermig entre les dues puntes, es dirigeixen a Tucarroya per a baixar a Gavarnie per l'Hourquette d'Allanza. El dia 18 del mateix mes, Brulle amb d'Astorg i Germain Castagné contornegen el Póllux en el seu descens a Gavarnie des del Mont Perdut [BRULLE, Henri. Ascensions. Ortez, PyréMonde, 2006]. Les alçades actuals són de 2.896 m. per a la cim sud: Póllux, i de 2.983 m. per a la nord: Càstor.


Falsos tres mils a La Munia.
La cresta del circ de Troumouse no es limita solsament al clàssic recorregut entre el Gerbats i La Munia; una altra secció bastant interessant es desenvolupa entre el coll de La Munia i el Port de la Canau a la part occidental del circ. L'alçada va decreixent des del cim de La Munia i ja no se superen els tres mil metres. Però durant un temps van existir dos cims de tres mil en aquesta zona. Com ambdos estan junts, tant en la seua gènesi com en la seua història, els veurem al mateix temps.

Pic Arrouye 3039m. i Pene Blanque 3025m.
Al 1873, en un dibuix d'Schrader, apareix un Mount Arrouye amb 3.030 m. a l'oest de La Munia. Aquest cim és citat per Lequeutre a l'Anuari del Club Alpí Francès de 1875. En l'edició del 1882 del full Luz del mapa de l'État-major, un Mont Arrouy de 3.039 m. acompanya a La Munia. Al 1912, és Juli Soler i Santaló qui esmenta unes "Blanques de Lalarri 3.000 m." al Butlletí del CEC. Al 1920, és Jean Arlaud qui el visita segons els seus diaris. Aquest mateix any, Jean-Pierre Rondou esmenta en el Boletín Pyrénéen "Essai sur la toponymie de la Vallée de Barèges" que: "les dues cotes d'alçada donades per l'État-Major, 2811 per a Pène Blanque i 3039 per a Mount Arrouy estan invertides segons M. Briet. És Pene Blanque el més alt i a qui s'han d'atribuir els 3039m.". Com a resultat, al 1921, Arlaud torna per a pujar al Pene Blanque, assenyalant una alçada de 3.024 m. Però segueix mantenint el Pic Arrouye amb 3.030 m. Per fi, al 1938, el general H. Barrère assenyala la pèrdua de rang de 3.000 m. per al Mont Arrouye degut a la triangulació realitzada en el període 1913-1919 per Maurice Heïd. Els resultats d'aquesta triangulació van ser publicats amb el nom "La Triangulation complémentaire du Massif de Troumouse" per Marrimpouey Jeune, Pau. Assenyala, el llavors comandant Barrère, que les diferències en alçades d'aquests dos cims tenen el seu origen en una gran errada en la planimetria del mapa d'État-Major, on ambdos cims estan desplaçats 300 i 500 metres respectivament, indicant que: "Aquestes errades semblen degudes a visuals d'intersecció mal ajustades i amb forts pendents; visuals fetes des de l'interior del circ. El desfasament en cota es correspon quasi exactament amb el de la planimetria, si s'admet que els angles cenitlas han estat presos des de l'emplaçament de la Mare de Déu del Circ". Les alçades actuals són 2.888 m per al Mont Arrouy i 2.902 m per al Pene Blanque.

Esquema de la Triangulació complementària del Massís de Troumouse. Maurice Heïd. 1938.


Luchonés, al voltant del Pic Maupas.
El pic de Maupàs és una referència geodèsica important als Pirineus, perquè comparteix la categoria de vèrtex de primer ordre en les triangulacions francesa i espanyola. En les seues proximitats també es van creure vislumbrar dues cotes sobrepassant els tres mil metres que finalment no hi arribaven.

Forca de Remuñe 3000m.
La inclusió de la Forca de Remuñe en el club dels tres mils ve de la ma d'Henry Russell, el qual, al 1881, en un article publicat a l'Anuari del Club Alpí Francès el defineix com: "pic de primer ordre que deu arribar quasi als 3.000 m.". Es tracta evidentment d'una estimació a ull, una mica exagerada, doncs aquest cim cota avui els 2.945 m.

Mall Barrat o Boum Oriental 3060m.
Més recorregut va tenir la consideració d'aquest cim com a tres mil, que sorgeix com Mall Barrat en la Guia Soubiron del 1920 i reapareix en guies i mapes posteriors. S'ha d'indicar que l'errada sembla provenir de l'alçada atorgada al Boum al mapa "Les Monts Maudits", de Charles Packe, al 1866, on s'indica una alçada de 3.060 m. Russell la desglossa en dos cims, al fer referència a un "Deuxième Boum", de 3.000 m, desglossament que es reflexa en mapes més tardans: el Boum Occidental de 3.010 m, i l'Oriental, de 3.060 m. (mapa de Ramón de Semir publicat pel CEC el 1928; full 3 de la Carte Ledormeur de 1945...) encara que ja llavors acompanyades del veritable Mall Barrat, de 2.970 m. Indicar també un Port Bielh, de 3.060 m., citat a "Les Guides Bleues Pyrénées", de l'editorial Hachette, que no se sap si fa referència al propi Port Vielh o al suposat Boum Oriental.

El Cotiella.

Cotiella 3010m-3130m.
El Cotiella, visible des de gran part de la serralada, no podia quedar fora d'aquesta relació. Coraboeuf, al 1825, ja li donava una alçada de 2.910 m en les seues visuals des dels vèrtexs francesos. Aquesta alçada va ser corroborada per part d'Enrique Uriarte i Manuel Quintana durant les operacions geodèsiques realitzades al 1864, que van incloure la seua ascensió. Aquesta ascensió, sospitada però ignorada fins fa poc, va ser seguida l'any següent, 1865, per Henry Russell, que estima l'alçada del Cotiella en 3.010 m. Adicionalment, el 1875, Franz Schrader cita en l'Anuari del CAF que l'alçada és de 3.139 m., xifra que estableix en un anivellament des de La Munia. Al 1877, però, en motiu de la seua pujada al pic, estableix definitivament la seua alçada en 3.010 m. Sembla haver-hi una certa obstinació en classificar al Cotiella entre els tres mils, doncs el curiós és que, en la "Reseña Geográfica y Estadística de España", publicada per l'Institut Geogràfic i Estadístic el 1882 i el 1912, ignorant la dada aportada en la campanya geodèsica del 1864, es copia sense problema l'alçada otorgada per Schrader a l'Anuari del CAF, i, així, figura amb 3.130 m.

Massís del Cotiella, vista presa des de la Punta de Salinas. Reproducció, pel métode Gillot, d'un esbós de F.Schrader. Anuari del Club Alpí Francés 1877. [google.books]

Punta Suelza 3000m.
Afegim ara un altre tres mil aportat també per Schrader. A l'Anuari del CAF del 1874, cita el pic "Los Libones", 3.000 m., en una nivellació realitzada des del Balcó de Pineta. Al 1878 ja coneix el seu nom, Punta Suelza, encara que segueix mantenint l'alçada de 3.000 m.


A les Maladetes.
El massís més elevat de la serralada també alberga alguns cims que van ser considerats tres mils, i que van ser conquerides per aquest motiu.

Pic Central d'Estatats 3000m.
L'atribució de l'alçada i la seua primera visita vénen de la mà d'Henry Russell, qui, en l'Anuari del CAF del 1883, relata la seua ascensió el 31 d'agost del 1883 en companyia de Fermín Barrau i d'un jove benasquès. Li atribueix, segons el mapa d'Schrader, un alçada lleugerament superior als 3.000 metres. Li posa el nom de pic Central d'Estatats, doncs assenyala un parell de puntes més orientals precedint al pic Eroueil (Aragüells) que, éssent més elevades, hauran de sobrepassar els 3.000 m. La seua alçada actual és de 2.986 m. i el seu nom, Pic de Cregüenya.

Pic Oriental d'Estatats 3000m.
Al 1902, Fontan de Négrin, d'Usel, Bertrand Courrège i Pierre Rauzy, recullen el testimoni de Russell i busquen apuntar-se una primera sobre un tres mil en aquesta punta, que aconsegueixen el 3 d'octubre (Anuari del CAF de 1903). L'alçada real és de 2.990 m. Pic de l'Agulla.

Pic de Piedras Albas 3010m.
És l'altre cim apuntat per Russell, la més propera al pic Aragüells. La seua alçada és de 2.993 m. Piedras Albas i Tuca d'Aragüells.

Totes o algunes d'aquestes puntes de la cresta d'Estatats han figurat durant molt temps a la cartografia i bibliografia com a tres mils: Citar el Mapa Topográfico Nacional, full 180 del 1934; el mapa de Léon Maury "Les Monts Maudits", del 1945; les primeres edicions del mapa de l'editorial Alpina "Alto valle del Ésera I-La Maladeta", del 1958; Guía Posets-Maladeta d'Armengaud i Jolis el 1957 i 1968; Cayetano Enríquez de Salamanca en la seua obra "Por el Pirineo Aragonés" el 1976.


La serra de Montarto.
Amb aquest nom es coneix tota la cadena que s'alça a l'orient del riu Noguera-Ribagorçana i que limita pel pel sud a la vall d'Aran, englobant des dels Bessiberris al Montarto. Explorada tardanament, les alçades no estaven gens clares.

Punta Lequeutre 3028m.
Aquest alçada li atorga Fontan de Négrin en la seua ascensió al Comaloforno seguint aquesta via el 1900. El relat es pot trobar al Butlletí núm. 105 del CEC del 1903. Négrin conclueix, igual que Brulle i Bazillac, que el Comaloforno és un pic d'accés difícil. El descens de la bretxa que separa la Punta Lequeutre de la Punta Passet és certament arriscat en aquella època. L'alçada és, avui, de 2.967 m.

Pic d'Abellanés o sense nom 3000m.
A la mateixa excursió del 1900, Fontan de Négrin s'apunta la primera a un pic situat a l'est de la Punta Senyalada, separada del Comaloforno per un profund coll. Li atorga una alçada de 3.000 m., i assenyala que, encara sense nom en els mapes, en el país se'l coneix amb el nom de Pich d'Abellanés. En realitat, no és cap primera, doncs Russell havia pujat a aquest pic el 1869 creient fer-ho al Bessiberri. El comte l'anomena Bessiberri Occidental, 2.980 m., alçada més real.


Aigües Tortes.
En el magnífic paratge d'Aigües Tortes i Sant Maurici, gran quantitat de cims s'apropen als 3.000 m. No és estrany que alguns autors hagin situat aquí alguns dels tresmils que no ho eren.

Pala Alta del Serrader 3001m.
Revelada per Franz Schrader el 1880 amb el nom de Comolos-Altres en motiu de la seua primera ascensió a la Punta Alta. La primera atribució de la seua alçada amb 3.000 m. la trobem al Butlletí del CEC núm. 105 per part de Fontan de Négrin. Al mapa Topográfico nacional, en el full núm. 181 del 1936, apareix amb el nom de Punta Alta i 3.001 m. A la guia del CEC Pallars-Aran del 1971, obra d'Agustí Jolis i Maria Antonia Simó, continua apareixent amb 3.001 m i el nom de Pala Alta de Serrader. L'alçada actual és de 2.983 m.

Gran Pic de Colomers 3005m.
És Schrader qui li atorga una alçada baromètrica de 3.005 m. l'11 d'agost del 1880, encara que apunta que l'alçada per visuals és de 2.926 m.

Pic San Cristóbal 3170m.
Maurice Gourdon, a l'Anuari del CAF del 1879 assenyala aquest pic. Realitza la seua ascensió el 30 de juliol del 1879. El nom se l'indiquen uns pastors. A l'anuari del CAF de l'any següent, Schrader posarà el seu veritable nom i alçada: és el Pic de Peguera, de 2.982 m.

Pic de San Cristóbal (Serra dels Encantats) Maurice Gourdon. Anuari del Club Alpí Francés 1879. [google.books]

Pirineu oriental.
També al Pirineu Oriental va aparéixer un tres mil, en aquest cas atribuit sense cap instrument de mesura.

Mont-Rouge 3000m.
El testimoni ve de la mà de Russell en el seu "Souvenirs d'un montagnard", on narra el seu regrès des d'Espanya el 1864, quan va ser arrestat pels aduaners al poble de Couflens, "als peus del Mont-Rouge 3000m."

A tot això, s'hi ha d'afegir aquells cims considerades com a tres mils en les llistes de Buyse i que, des del 1993, han vist minorada la seua alçada pels instituts geogràfics.
Són:
Diente Royo: de 3010m. a 2991m.
Frondella Sudoest: de 3001m. a 2989m.
Arnales: de 3006m. a 2996m.
Bessiberri del Mig Nort: de 3002m a 2996m.
Bessiberri del Mig Sud: de 3003m. a 2995m.
Punta Célestin Passet: de 3002m a 2998m.

FTer (traduït per Carles)