dimecres, 8 de gener de 2014

Els tres mils fantasmes. Agulla d'Arnales.

"El temps va millorant considerablement, éssent-ne responsable, en part, el fort vent que va espantant els núvols. Estic ja al cim sud o oriental [dels pics de l'Infern] i segueixo per l'aresta que es va empinant, fins que en un moment donat cau vertiginosament. Allí hi ha una marcada bretxa, on pot ser oportú efectuar un rappel que vaig buscant al temps que m'aproximo fins a la vora del tall. No trobo cap anclatge, però observo que, desgrimpant amb comte en diagonal, en direcció a la bretxa, és possible la baixada i amb un suspir ja estic allà."

"Pujo per l'altre cantó mitjançant uns passos delicats i allí, una mica més alt, trobo un parell de claus que serveixen per a rapelar en sentit contrari. Prossegueixo per una zona bastant més fàcil i giro a l'esquerra per a arribar al punt màxim que aprecio en aquell lloc."

"Miro la continuació i interpreto que les cotes són més baixes que on estic situat. Dedueixo que he arribat al pic del pic d'Arnales, doncs l'aresta segueix baixant . Així que amb aquest convenciment i després de deixar un tros de mapa, baixo lentament cap al coll de Pondiellos. Segons avanço i un cop al coll de Sarette, la perspectiva em fa que comenci a considerar que potser ha estat inoportú descartar tant immediatament les altres cotes que em semblava que no arribaven als tres mil metres."

"Dubte sí, dubte no. Decideixo que la millor manera d'acabar amb la incertesa i tener la seguretat de no haver deixat res enrera, és tornar i pujar aquestes cotes que comencen per sobre del coll. Així que dit i fet, deixo la motxilla i començo a pujar directament per una entretinguda cresta i al cap de poca estona estic al cim [Arnales Sud]. Com que des d'allí se n'alça un altre que també està en la líniea, ascendeixo fins a ell per l'aresta cimera [Arnales] enllaçant amb la baixada que anteriorment havia efectuat des del que havia atribuït com a únic cim, tancant així el capítol de l'Arnales amb tota seguretat."

Extracte del llibre "Qué bonito son los Pirineos" d'Hipólito Maeso (1949-2004). Madrid, Innominada, 2001. Pags. 26 i 27. Les anotacions entre claudàtors són meues.

Pics de l'Infern des del coll de Saretas (Autor: FTer)

Els antics noms de la Marmolera, Estibiecha i de Salva o Quijada de Pondiellos semblen haver estat substituïts pel més modern, i vingut del nord, de pics de l'Infern. Ja al 1863, Henry Russell recollia aquesta denominació. En la primera ascensió a la Punta Occiental del 1867, amb la companyia del guia Jean-Marie Sarrettes, va passar una nit infernal als peus del pic; infernal per gebradora. Però no s'ha de menyspreuar a la tradició judeocristiana, doncs indicava Próspero García Gallardo, a la revista Peñalara, el 1929: "Davant teníem les parets del pic de l'Infern, formades per precipicis de roques blanques i roges alternant en forma de flames, a la qual cosa segurament deu el seu nom". Els Arnales s'han conegut també com pics de Pondiellos en la inicial cartografia oficial espanyola (Instituto Geográfico, full 145-Sallent, del 1936 i 1963); d'ella prengué el nom Javi Malo per al seu mapa C-7 "Circo de Piedrafita-Panticosa" del 1972; que a la vegada serví d'inspiració a Feliu Izard per a les seues primeres llistres de tresmils a partir de 1985.

Teníem pendent de comprovar la prominència d'una agulla situada a la cresta oriental dels pics de L'Infern o Quijada de Pondiellos, cresta que els uneix al grup dels Arnales. El relat d'Hipólito ens permitia tenir certes esperances, doncs ell havia confós l'agulla amb el cim de l'Arnales. Certament, l'agulla no està representada en cap cartografia. Això pot ser degut a que la bretxa que la separa del cim de l'Infern oriental és molt i molt estreta. L'agulla sí és indicada per Luis Alejos i per Miguel Angulo en les seues obres respectives, però no figura en cap de la llista de cotes restants de Buyse.

L'accés al seu cim semblava, a priori, senzill entrant pel cantó dels Arnales. Això va motivar que convidéssim a acompanyar-nos a la Rosa Bosch, periodista del diari barceloní La Vanguardia. La Rosa ens havia realitzat una entrevista sobre els tres mils l'any 2012. I havia manifestat el seu interès en compartir amb nosaltres alguna sortida a la recerca d'algun tres mil fantasma. Semblava ser el lloc apropiat i, així, havíem quedat amb ella al refugi de la Casa de Piedra el divendres, 20 de setembre.

Situats, doncs, en el que Miguel Angulo anomena "Brecha de Arnales", coll no franqueable entre l'Arnales i el pic de l'Infern Oriental, ens dirigim cap a aquest seguint la cresta. Unes repistes per la vertent oest eviten el recorregut pel fil. La roca és esquistosa, per la qual cosa és convenient extremar les precaucions. De seguida ens plantem davant un ressalt vertical d'uns tres o quatre metres d'alçada. Es pot superar de front per una ximeneia que el marca (III), o vorejar-lo per l'esquerra mitjançant una repisa una mica penjada, però on la roca és fiable. A tenir en compte per al descens si es torna pel mateix lloc. Damunt del ressalt, la pendent va cedint, però al mateix temps, la cresta es va estrenyent. Avançar no és difícil, però comprovant sempre la roca, barreja d'esquist i calcari. S'arriba de seguida al cim de l'Agulla, immediata a la profunda bretxa que interromp la cresta. La continuació cap a l'Infern Orienal està a tocar de la mà, però exigeix un rappel de 15 m. i superar el mur que tenim al davant (III), on observem uns llaços de rappel.

La medició GPS al cim de l'Agulla, formada per dos o tres blocs calcaris, ens marca 3034 m.. Realitzem un rappel a la bretxa en corda doble de 15 m. des dels mateixos blocs del cim. A l'arribar abaix sobra un metre de corda. La medició GPS és difícil, doncs la cretxa és molt exigua (1,20 m) i allí encaixonats, el senyal és aleatori i varia entre els 3020 m. i els 3028 m. El fons de la bretxa no és visible des del cim de l'Agulla, i un de nosaltres baixa uns deu metres per l'esperó sud de l'Agulla pel vessant de Pondiellos, fins a situar-se en una terrassa des d'on pot veure el fons de la bretxa un parell de metres més avall. Amb la mesura de la corda i les referències visuals, podem assegurar que la prominència de l'Agulla supera els 10m., establint-se entre 12 i 13 m. Pel que l'Agulla cumpleix amb la regla de la prominència establerta per Buyse. L'altímetre baromètric ens dóna una diferència de 15m.

Detall de l'Agulla d'Arnales (Autor: Alfredo Goitia)

El nom escollit és Agulla d'Arnales. Encara que està situada en la carena de l'Infern Oriental, tracta de mantenir entre els tres mils el topònim Arnales, el cim Sud del qual, lleugerament més baix que el principal, sempre ha estat en dubte, mentre que el cim principal té ara, segons el SITAR, 2999,9 metres. Per cert, en l'esmentat cim, el GPS ens va indicar 3003 m. Igual que totes les medicions realitzades anteriorment, que han variat entre 3003 i 3006m.

Dades tècniques:
Agulla d'Arnales:....... 30T 724333 4740136  z:3034
Bretxa de l'Agulla:..... 30T 724325 4740140  z:3021

Consulteu l'activitat en el següent enllaç:
Agulla d'Arnales.

Podeu veure l'article publicat per Rosa Bosch a la Vanguardia del dia 6 d'octubre del 2013, aquí i aquí.

FTer (traduït per Carles)